Saltar a continguts

Penya Blaugrana Sant Cugat del Vallès

Navegació

Menú principal

Articles de Joan Carles Galofré

Joan Carles Galofré
Qui es Joan Carles Galofré?

Vaig néixer a Barcelona un fred 17 de gener del 1970...quan ho recordo encara tremolo!! L’Eixample Esquerre de BCN va ser un bon lloc per créixer, tot i que un cop que “tastes” Sant Cugat la perspectiva canvia. Em dedico al món de les TIC, i treballo com Administrador de Sistemes Informàtics a una empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Prefereixo no avorrir-vos amb detalls de la meves responsabilitats, ja que de ben segur que més d’un hem tatxaria de “friky informàtic” a la primera de canvi. Entre d’altres coses m’agrada la meva professió perquè em permet evolucionar intel•lectualment dia rere dia (potser hi ha dies que no evoluciono tan com voldria...), i d’altre banda arribo cada matí a la feina sabent que serà diferent a qualsevol altre dia viscut abans, això és un repte però per mi també és una immensa satisfacció.

Sóc més de dia que de nit, de riures que de plors, de sol que de pluja i d’imaginar que de realitzar. Sóc molt crític, començant per mi mateix, i em qüestiono moltes coses, potser masses!! M’agrada guanyar i em costa perdre. Tinc una força de voluntat brutal i una paciència infinita. No m’agrada la gent que crida, ni la que insulta, ni la que no deixa parlar, i evito tant com puc a la gent que no sap escoltar. Gaudeixo d’una bona conversa i m’agrada l’humor negre, quan més negre millor.

Així sóc jo, o més ben dit, així és com jo em veig a mi mateix.

Ah!! I enyoro una barbaritat a la meva mare i intento que sempre m’acompanyi el seu somriure i la seva vitalitat.
 

 

03.06.2019 El “plogging” ja ha arribat a Quatre Cantons
Quan vaig veure fa pocs dies que dues noies joves anaven corrents pel mig de l’Avinguda de Gràcia de Sant Cugat equipades amb una bossa d’escombraries cadascuna recollint tot tipus de micro-deixalles

Jo no sóc massa d’anglicismes, de fet intento fugir-ne sempre que puc, però en aquest cas no he estat capaç de trobar una paraula en català que definís el concepte del “plogging”, i si us haig de ser sincers, cada vegada m’agrada més tant la seva fonia com el seu significat.
El significat del “plogging” vindria a ser alguna cosa semblant a: córrer recollint escombraries, s’està estenent arreu amb una velocitat imparable. De fet, s’estima que unes 20.000 persones surten cada dia en un centenar de països a recollir tot tipus de petites deixalles.
Aquesta pràctica de consciencia social l’associava més amb països nòrdics, però de fet és tot el contrari. A Finlàndia, per exemple, no cal que ningú vagi corrents pels carrers/muntanyes recollint deixalles perquè a cap conciutadà seu no se li passaria pel cap llençar res a terra.
Vivim en una societat en la que una nena sueca, Greta Thunberg, ens ha d’obrir els ulls de com de malament ho estem fent a nivell global en mesures de sostenibilitat, vivim en una societat en la que l’anunci estrella de l’estiu ens convida a no ser uns porcs i ens insta a deixar d’abocar merda als nostres mars, vivim en una societat en la que tot i que ens sobta i ens molesta que el veí buidi el cendrer del cotxe al carrer o que llenci la cigarreta al terra, està clar que hem de donar un pas molt més gran en aquest lluita.
Per tot això, quan vaig veure fa pocs dies que dues noies joves anaven corrents pel mig de l’Avinguda de Gràcia de Sant Cugat equipades amb una bossa d’escombraries cadascuna recollint tot tipus de micro-deixalles vaig pensar que potser encara no està tot perdut.
Tan de bo aquesta pràctica es faci viral a la nostra ciutat i veiem més eco-corredors recorrent els nostres carrers, les nostres places i les nostres muntanyes.

25.04.2019 M’agrada l’olor a paper
Tot i que en un primer moment no ho vaig entendre, ara crec que la decisió a finals del 2015 de deixar de publicar en paper el Diari de Sant Cugat va ser correcte.

Tot just passat Sant Jordi, suposo que per una correlació d'idees, em ve al cap que trobo a faltar l'edició en paper del Diari de Sant Cugat. Era completa, distreta, propera i molt professional. Enyoro l'extensa cobertura de l'esport santcugatenc coordinada magistralment per l'Àlex López. Articles memorables d'en Ramon Grau o del Josep Maria Vallès entre d'altres, així com les fotos que gairebé fregaven les obres d'art de l'Artur Ribera.
En l'actual cultura de la informació al minut, de la immediatesa al preu que sigui, les edicions dels diaris en paper tenen els dies comptats en la desigual competició contra el món digital. És evident que la seva lluita no ha de ser aquesta. Aquesta guerra està perduda abans de començar-la. Tot i que en un primer moment no ho vaig entendre, ara crec que la decisió a finals del 2015 de deixar de publicar en paper el Diari de Sant Cugat va ser correcte.
Ara bé, amb la perspectiva del temps, crec que és imprescindible que se segueixi publicant en paper. De ben segur que els articles es revisen i es cuiden molt més quan un sap que acabaran en lletra impresa i que ja no es podran rectificar o eliminar com es poden fer en l'entorn digital.
A més, hi ha una tendència absolutament errònia que ens impulsa a consumir llibres i diaris digitals per "salvar el planeta" de la tala d'arbres. Ens diuen que és molt més sostenible comprar "ebooks", tauletes digitals, mòbils, ordinadors... el que no ens diu ningú és el que costa reciclar tots els components electrònics de tots aquests aparells.
Potser es resumeix tot al fet que m'agrada l'olor del paper.

08.03.2019 Els 2€ del Mercantic
otser als veïns de Sant Cugat se’ls podria aplicar una quota d’un euro, o potser a aquells consumidors de qualsevol producte del Mercantic se li podria retornar l’import de l’accés.

Fins que no es va implantar la quota de 2€ per accedir a l’espai del Mercantic els matins dels diumenges, la massificació de gent era més que evident. Aquesta petita joia que tenim a Sant Cugat havia esdevingut un aparador perfecte per a milers de veïns d’altres ciutats, que aprofitaven la gran diversitat de mobiliari i altres objectes únics en el mercat per fer una volta i tafanejar.
Hi havia diumenges que no es podia ni acostar a les parades degut a la gran quantitat de gent que hi havia. Molta d’aquesta gent simplement tafanejava i tafanejava sense cap intenció de comprar res ni de fer cap consumició, ni tan sols un aperitiu.
No hem d’oblidar que l’espai Mercantic és privat, i com a tal una de les seves prioritats és que sigui rendible. Molta gent mirant i poca comprant és un mal negoci! Amb la recent implantació del pagament de 2€ dels diumenges es filtra bona part dels que només volen anar a fer un vol. Pensant en aquest col•lectiu, si algú vol fer una passejada de forma gratuïta, ara ha de fer-ho els dissabtes.
Diumenge passat em va sobtar veure molta menys gent de la que recordava en les darreres visites dominicals. Tot i fer un dia de sol espatarrant, els bars estaven mig buits, o si més no, no tan plens com fa uns mesos. Potser va ser casualitat. Però també pot ser que la gent s’ho pensi dues vegades abans de pagar 2€ per cap per fer una volta.
Potser als veïns de Sant Cugat se’ls podria aplicar una quota d’un euro, o potser a aquells consumidors de qualsevol producte del Mercantic se li podria retornar l’import de l’accés. Crec que aquestes mesures serien beneficioses tant pels propietaris de l’espai com pels consumidors.
Apostem pel “win win”.

07.02.2019 Els jutjats a judici

Mai us heu preguntat com és possible que Sant Cugat, amb 90.000 habitants hagi de compartir jutjats amb Rubí i Castellbisbal? Entre aquestes tres poblacions s’arriben gairebé als 200.000 habitants, que han de compartir uns jutjats amb enormes deficiències tant a nivell d’infraestructures, com de personal, i que l’han convertit malauradament en un dels pitjors de tota Espanya.
Les comparacions sempre són odioses, però en aquest cas són lapidàries: Sabadell amb 211.000 habitants disposa de 18 jutges; Cerdanyola en té 8 per 57.000 habitants i Granollers amb 60.000 habitants en té 18. I aquestes poblacions no tenen uns ratis excepcionals, sinó que formen part de la mitjana del país.
Els polítics, com sabem, es veuen obligats a dir-nos que sí a totes les reclamacions que els fem els ciutadans. Si ara que estem en campanya electoral els demanéssim uns jutjats, segur que ens en prometrien uns de primera, encara que no tinguessin cap intenció de realitzar-los, ja sigui perquè no els consideressin prioritaris .
Em pregunto si cap partit polític podria començar a posar al seu programa electoral la voluntat d’impulsar la creació d’uns jutjats a Sant Cugat. Potser s’endurien alguna agradable sorpresa electoral. Tot i que la competència és del “Ministerio de Justícia”, de ben segur que si hi hagués aquesta pressió local, al final no quedaria més remei que posar fil a l’agulla.

El dia que això passi, si és que arriba a passar, s’agilitzarien els tràmits administratius amb un benefici directe per a les empreses i, els conflictes personals es resoldrien amb una major diligencia. És dir, creixement econòmic i pau social. A què esperem?

Ars longa, vita brevis.
 

08.01.2019 Parlem d’infraestructures?
Pocs són els hospitals que disposen de places d’aparcament gratuïtes al nostre país.

Si mai heu hagut d’anar al Taulí de Sabadell, a la Mútua o a l’Hospital de Terrassa haureu comprovat que aparcar-hi de forma gratuïta és pràcticament impossible. Els preus dels parquímetres d’ambdues instal•lacions són preus de mercat equiparables als del centre de la ciutat.
Aquests són els tres hospitals públics de referència que ens pertoquen als santcugatencs per proximitat. Pel que fa a l’àmbit privat hi tenim l’Asepeyo i l’Hospital General de Catalunya i, la seva situació a nivell d’aparcaments és força similar. Sí que és cert que a l’HGC hi ha un descampat a prop de l’entrada d’urgències on hi caben força places, però també és cert que depèn de l’hora que hi aneu ja no hi trobareu cap possibilitat d’aparcar.
Em pregunto si els polítics responsables de l’execució d’aquestes infraestructures tenen en consideració a l’hora de dissenyar el projecte el cost en termes de mobilitat que li pot representar a una família que hi tingui un dels seus membres ingressat durant una temporada.
Pocs són els hospitals que disposen de places d’aparcament gratuïtes al nostre país. El més proper molt probablement el trobarem fora del cinturó metropolità de Barcelona.
El que em sobta de tot plegat és que per exemple les grans superfícies comercials estiguin obligades a tenir places d’aparcament gratuïtes gairebé il•limitades i en canvi, als espais de primera necessitat com en són els hospitals, s’hi vulgui fer negoci tant amb els familiars dels malalts com amb els mateixos treballadors de l’àmbit sanitari.
Si prioritzem el consum a la salut és que alguna cosa no estem fent bé.

08.12.2018 La llum de Nadal va per barris
Quan passeges al desembre per Mira-Sol, per Can Mates o per Volpelleres, per posar alguns exemples, és gairebé impossible trobar cap llum a les vies públiques que indiqui que és Nadal.

De ben segur que quan es dissenya un barri des de cero es deu pensar en multitud de coses: alçada dels habitatges, equipaments esportius i de lleure, comerços, accessibilitat per als vianants, parcs infantils, escoles, serveis de neteja... i podríem seguir enumerant multitud de necessitats més, però el que és evident és que mai ningú no pensa en el Nadal.
I no em refereixo només a Sant Cugat: aquesta “disfunció” és palpable en qualsevol població del nostre entorn més proper. Ningú pensa en que el Nadal arriba també per a aquests nous barris: quan passeges al desembre per Mira-Sol, per Can Mates o per Volpelleres, per posar alguns exemples, és gairebé impossible trobar cap llum a les vies públiques que indiqui que és Nadal.
L’encesa de llums de Nadal a Sant Cugat té un cost aproximat d’uns 9.000€, i jo em pregunto si d’aquesta partida pressupostària no hi ha cap possibilitat que una part, encara que sigui petita, vagi destinada a aquests “barris perifèrics” del centre històric. De les 580 bombetes que aquest any estaran penjades pels carrers santcugatencs, quantes s’han destinat a aquest barris, que semblen de segona? Els gairebé vint-i-cinc mil habitants que conformen aquestes tres zones no gaudiran ni d’una dècima part d’aquestes bombetes, a no ser que es desplacin al centre de la ciutat.
Tots els santcugatencs ens sentim molt orgullosos de la Plaça Octavià i del carrer Santa Maria i dels seus comerços però més enllà d’aquests emplaçaments, Sant Cugat té més vida. Si associem el tan màgic “esperit nadalenc” únicament a la vessant comercial, estarem venent la nostra ànima a l’especulació més absoluta.

04.11.2018 L’okupació a Sant Cugat
Era més que habitual veure les façanes de les comunitats plenes de cartells d’immobiliàries anunciant la venda o lloguer dels habitatges. Us heu fixat que ara, per molt que busqueu, no se’n troba ni un de sol d’aquests cartells?

Recordeu quan Sant Cugat estava en ple boom urbanístic? Era més que habitual veure les façanes de les comunitats plenes de cartells d’immobiliàries anunciant la venda o lloguer dels habitatges. Us heu fixat que ara, per molt que busqueu, no se’n troba ni un de sol d’aquests cartells? Aquí us n’explico el motiu...
L’okupació se’ns ha venut els darrers anys per bona part de la classe política i de la societat catalana com un moviment necessari i just. Qualsevol que s’atrevís a qüestionar el discurs antiokupa era titllat d’especulador i d’immoral. Això, entre d’altres coses, ha provocat una relaxació absoluta en aquest sentit per part de l’Administració i dels ciutadans.
Faig un parèntesi per transmetre el meu més absolut menyspreu pels bancs que han executat desnonaments a gent gran, famílies amb nens petits i altres situacions completament injustes. Aquest article no parla d’això.
Les immobiliàries ja no pengen un sol cartell al carrer ni tampoc posen cap foto als webs que permeti identificar la ubicació de la llar. I no ho fan per por a l’okupació, on les màfies controlen i gestionen aquest mercat “alternatiu” immobiliari que malauradament ja està arrelat i normalitzat a la nostra societat.
I com que aquest és un mercat a l’alça, aquestes màfies ja no es conformen a proporcionar pisos buits de bancs. Ara han hagut d’ampliar el mercat per donar abast a la gran demanda. Degut a aquest fet, tots som candidats potencials de ser okupats.
Les poblacions limítrofes a Sant Cugat ja compten amb centenars de casos de pisos i cases okupades. Serà Sant Cugat la propera?

01.10.2018 Els patinets elèctrics a Sant Cugat
Si no treballem plegats, de ben segur ben aviat haurem de lamentar alguna desgracia a Sant Cugat.

L’ordenança municipal de març del 2018 en la que es regulava l’ús de les bicicletes dins el parc de Collserola hauria de ser el punt de partida per una reflexió global per part de tots els agents implicats que delimités clarament les bones pràctiques del nou fenomen que en pocs mesos ha desbordat Sant Cugat: els patinets elèctrics.
No podem mirar cap a un altre costat en aquesta nova tendència que ja ha esdevingut realitat. Els joves, i no tan joves, s’han fet seu aquest mitjà de transport i ara irremeiablement toca regular-ho abans que haguem de lamentar alguna desgracia.
Hem de pensar que aquests vehicles poden circular a 25Km/h, tot i que segons tinc entès és força habitual manipular la potència perquè hi puguin agafar més velocitat. No és obligatori dur casc, ni assegurança del vehicle, ni tampoc cap tipus de carnet que acrediti que l’usuari tingui algun tipus de coneixement, encara que sigui bàsic, de les senyals viàries.
Amb aquestes premisses ens trobem amb una nova modalitat de mobilitat urbana que ens ha agafat a tots desprevinguts. S’estan multiplicant les situacions de conflicte i de perill quan per exemple coincideixen la sortida dels cotxes dels pàrquings amb les bicis elèctriques que van a tota velocitat.
El consistori ha de posar-se urgentment a regular aquesta nova forma de mobilitat. Els conductors de cotxes han d'adaptar-se a aquesta nova circumstància i preveure situacions que fins ara no eren possibles. I els usuaris d’aquest mitjà de transport haurien de ser conscients del perill que representa circular per segons quines vies i a certa velocitat, i circular amb la màxima cura possible.
Si no treballem plegats, de ben segur ben aviat haurem de lamentar alguna desgracia a Sant Cugat.

05.09.2018 Els setembres de Sant Cugat

Setembre és un dels mesos més importants de l’any. És un mes d’inici de projectes, és un mes d’il•lusions i també, per què no dir-ho, per a molta gent també ho és de fi d’una etapa.
No hi ha cap dada feta al respecte, però seria interessant saber quants negocis nous obren les seves portes al centre de Sant Cugat, quantes parelles deixen la seva relació després de conviure-hi contínuament durant les vacances. Quantes inscripcions als gimnasos carregades de més Fe que de compromís real. Quantes col•leccions es començaran de soldadets de batalles èpiques o de nines del món. Quanta gent deixarà de fumar per tornar-hi irremeiablement a l’octubre.
Quants Quilòmetres hauran recorregut arreu del món els santcugatencs i santcugatenques. Quants nens i nenes hauran anat de colònies per primera vegada. Quants joves hauran aprofitat aquest estiu per anar a estudiar idiomes a altres països. Setembre, entre d’altres, és el mes on es comparteixen totes aquestes experiències viscudes amb els amics, amb els companys de feina o d’escola. Sens dubte que setembre també és un més de retrobament.
Per a molta gent setembre és un mes trist. Setembre representa la tornada a l’escola o a la feina , en definitiva una rutina que es viscuda amb angoixa. Si donéssim valor a aquelles coses positives que té aquest mes, de ben segur que tots plegats l’encararíem amb millor predisposició.
Una bona tècnica per evitar aquestes angoixes és preparar un petit viatge a curt termini. Així, la tornada a la rutina no és tan dolorosa i la il•lusió que genera aquesta escapada ens allunya del dia a dia i de les obligacions que comporta.
Feliç setembre!

11.07.2018 La marihuana a Sant Cugat

Em sobta que s’hagi normalitzat la venda de marihuana als joves de Sant Cugat mitjançant els clubs de cànnabis, i que tots plegats ho hàgim assumit amb una naturalitat gairebé absoluta. Certament els joves són el col•lectiu més habitual d’aquests clubs, per aquest motiu considero que tots plegats hauríem de ser més sensibles en el seu tractament.
El 24 d’abril del 2017 el consistori va aprovar una normativa que regulava l’activitat d’aquests clubs dins la nostra ciutat. Era una ordenança ambiciosa i complerta, i sobretot, deixava a tots els agents implicats satisfets. Donava sortida legal a una necessitat d’una realitat de la nostra societat, i d’altre banda, no permetia que l’al•legalitat seguís sent el modus vivendi d’aquest negoci.
Passat més d’un any des de l’entrada en vigor de la normativa que pretenia regular-ho, hi ha aspectes que són més que millorables. El club de cànnabis que està ubicat a l’Avinguda Ragull, per exemple, està a pocs metres on cada tarda hi ha centenars de nens entrenant a futbol amb la Penya Blaugrana de Sant Cugat. I també està a tocar de l’institut Joaquima Pla i Farreras on una bona pila de joves es formen acadèmicament.
La normativa aprovada per l’ajuntament delimita clarament un mínim de 200 metres de distància d’aquests clubs de venda de marihuana dels “col•lectius protegits”, entre els que curiosament estan els centres escolars i les instal•lacions esportives. Aquest club no crec que estigui a més de 50mt de distància.
Em consta que s’han traslladat moltes queixes tan per part de la direcció de l’institut Pla i Farreras com de la Penya Blaugrana. Malauradament a data d’avui l’activitat d’aquest dispensador de marihuana segueix a ple rendiment.

01.06.2018 Conseqüències de la llei del totxo

Des del més absolut desconeixement del funcionament de l’arquitectura urbana em sobta enormement com és possible que carrers que s’han construït relativament fa poc temps estiguin completament destrossats.
Vollpalleres i Can Mates lideren, segons la meva percepció, aquest dubtós llistat de carrers en mal estat a Sant Cugat. Si algú en té algun dubte del què estic dient li proposo que vagi des del Mercadona nou de Volpalleres fins l’estació. O que simplement faci una passejada pels carrers d’aquestes dues zones.
No tinc ni idea del motiu pel qual barris nous estan en tan mal estat al poc temps de la seva construcció, però posats a especular jo apostaria per un conjunt de circumstàncies: massa celeritat quan es van construir aquests barris, mà d’obra inexperta (era l’època del totxo on tothom deia que en sabia), material de poca qualitat, i escàs pressupost de manteniment tots aquests anys posteriors a la seva construcció ja que imagino que no estava previst que en tan poc temps es degenerés tot tan ràpidament.
Entenc que el consistori hagi hagut de passar per uns ajustos pressupostaris molt severs els darrers anys per intentar reduir al màxim la despesa degut a la greu crisi de la que encara ens estem recuperant, però és evident que Can Mates i Volpalleres necessiten una actuació urgent i que ja no es pot demorar gaire més temps.
Aquesta actuació hauria de ser urgent, global, de qualitat, que encaixés amb l’entorn, i per sobre de tot, segura tant pels vianants com pels vehicles. Potser abans de tornar a invertir en carrers intel•ligents hauríem d’invertir intel•ligentment en els carrers.

15.05.2018 La generació influenciable
S’ha de reconèixer que la majoria dels grans “influencers” actuals transmeten valors saludables en quant a l’alimentació, l’exercici físic, i fins i tot el creixement cognitiu.

Dulceida, Pedroche, Carvajal, Echevarría, Pozo o Kimberly, són només alguns dels noms dels “influencers” més importants del nostre país. Hi ha tota una generació d’adolescents que segueixen, en algun casos de forma obsessiva, qualsevol moviment d’aquestes figures.
Aquest espai d’influenciar als adolescents anys enrere l’ocupava la publicitat, les pel•lícules i les passarel•les de moda. Acostumava a transmetre un únic missatge que marcava un patró molt exigent i uns missatges d’èxit sovint inassolibles. Molts joves, en la gran majoria noies, van patir greus desequilibris alimentaris en bona part pels missatges tan nocius que es desprenien dels anuncis publicitaris o del mateix món de la moda.
S’ha de reconèixer que la majoria dels grans “influencers” actuals transmeten valors saludables en quant a l’alimentació, l’exercici físic, i fins i tot el creixement cognitiu. Acostumen a ser abanderats del món “healthy”, de l’acceptació de la diversitat i d’ajuda als desfavorits. Gràcies a tot plegat, la influencia que reben els nostres adolescents actualment és molt més heterogènia que la que vam rebre els de la meva generació.
S’hauria d’intentar vehicular aquest nou corrent també en tot allò que fa referència a l’oci nocturn. Com m’agradaria no tornar a veure a Sant Cugat ambulàncies amb adolescents amb comes etílics a les sortides de les nostres discoteques, tal com passa cada cap de setmana.
L’adolescència és una etapa de la vida en la que qualsevol petita cosa pot provocar una autèntica crisi. Hem d’anar molt en compte de quins missatges els hi enviem. Crec que una bona educació emocional i dotar-los de criteri és el millor legat que els hi podem donar.
 

15.03.2018 Els impostos a Sant Cugat

Entenc que l’ajuntament hagi retirat els bancs i les taules de fusta del Parc Central per evitar les acampades multitudinàries que es produïen durant els caps de setmana. Era un mobiliari molt valorat pel veïnat ja que permetia petites trobades d’amics i celebracions d’aniversaris dels més petits.
Però malauradament el que va començar sent un ús raonable i proporcional dels veïns, va acabar sent una autèntica zona de pícnic que en la majoria d’ocasions estava organitzada per persones que no eren veïnes, i segons sembla, la majoria no eren ni tan sols de Sant Cugat. Aquestes festes alternatives han ocasionat més d’un conflicte amb els veïns.
Hem de regular l’ús de les nostres instal•lacions només als ciutadans que estiguin empadronats a la nostra ciutat? És insolidari pensar que aquells que no paguen els impostos a Sant Cugat no puguin gaudir dels recursos que es generen gràcies a l’esforç de les nostres contribucions?
I si anem més enllà, és correcte que hi hagi clubs esportius a la nostra ciutat amb un elevat nombre de jugadors de ciutats veïnes? Hem de recordar que aquests clubs utilitzen de forma gratuïta les instal•lacions municipals que paguem entre tots, per tant, hi ha nens i nenes de Sant Cugat que es queden cada any sense poder entrar en aquests clubs ja que la prioritat d’aquestes entitats és la de competir i no la de formar jugadors.
Els impostos que paguem a l’ajuntament de Sant Cugat ens haurien de dotar d’algun tipus de prioritat sobre aquells que tributen en altres poblacions. Jo crec que s’han de dimensionar les instal•lacions municipals pensant en els ciutadans que hi formen part.

22.02.2018 La intel•ligència emocional a Sant Cugat
Realment volem formar nens i nenes molt llests però sense cap base emocional?

Lingüística, lògica matemàtica, musical, espacial, corporal o cinestèsica, intrapersonal, emocional, naturalista, existencial, creativa i col•laborativa. Aquestes són els dotze diferents tipus d’intel•ligències que ara mateix estan identificats.
De totes però, per a mi la més important és la intel•ligència emocional, que és aquella que ens fa relacionar-nos amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos d’una forma sana, empàtica i assertiva. Entre d’altres, ens ajuda a gestionar l’autocontrol emocional, la motivació i les habilitats socials. Una bona base emocional construïda des de petits afavoreix un correcte creixement emocional. En la meva opinió aquesta hauria de ser una de les prioritats educatives actuals.
Estem ensenyant a les escoles, i les de Sant Cugat no són cap excepció, amb mètodes de fa més de 40 anys. De què serveix que un nen sàpiga totes les capitals europees si després no és capaç de saber gestionar les emocions? Hem de treballar els sentiments i la gestió de les frustracions. Aquesta ha de ser una feina compartida entre les famílies i l’escola, i tant uns com els altres han de ser conscients de la seva importància.
Les escoles i instituts de Sant Cugat dediquen unes trenta hores d’educació cognitiva setmanal i zero d’educació emocional. Realment volem formar nens i nenes molt llests però sense cap base emocional? Crec que necessiten reflexionar els agents implicats en una reforma en l’educació que reflecteixi la realitat de la nostra societat i que aprofiti tot allò que ara sabem i que fa 40 anys desconeixíem.
No hauríem d’oblidar que la felicitat va sempre de dins a fora de la persona, mai a l’inrevés. Potenciem doncs allò que els farà feliços.

24.01.2018 Una tarda al CAP de la Mina
El que no té cura, com a mínim a curt termini, és la mala educació i la falta de respecte.

Diumenge 21 de gener vaig acompanyar al meu fill a urgències del CAP del Carrer la Mina per una grip que li va venir de cop. No era l’únic perquè a la sala d’espera s’havia improvisat una competició d’esternuts i estossegades. També va aparèixer un noi amb una mossegada de gos i un home amb un estat d’embriaguesa més que important.
De tanta gent que hi havia a la sala d’espera, i per intentar no endur-me algun regalet extra en forma de virus/bactèria vaig decidir que esperaríem a que ens cridessin a fora, just a l’entrada. I és aquí on vaig veure com quatre grups de persones retiraven els seus respectius vehicles de l’aparcament de les urgències del CAP durant l’hora i escaig que vam haver d’esperar.
Aquests quatre vehicles estaven ocupant uns aparcaments reservats per a la gent que ve d’urgències, però que aquests conciutadans van creure que ells es mereixien disposar d’aquest espai per algun motiu que desconec.
El noi de la mossegada deuria marxar amb la vacuna antiràbica punxada al gluti; l’home embriagat vaig veure com una ambulància el recollia al cap d’una estona per portar-lo a la mútua de Terrassa, suposo que per fer-li un rentat d’estómac; i els 200 engripats se’ls va aplicar el protocol adient segons el tipus de grip que cadascú deuria tenir.
Però el que no té cura, com a mínim a curt termini, és la mala educació i la falta de respecte. Detesto la gent que s’aprofita de la bona fe dels altres. Detesto la gent que aparca (un moment diuen) en places destinades a discapacitats, detesto a la gent que aparca enmig del pas de vianants impedint o dificultant el seu pas, detesto els que buiden els cendrés del cotxe al terra, i ara que ho he vist detesto als que aparquen per un ús particular un espai reservat per les urgències mèdiques.

20.12.2017 Allò que m’agrada del Nadal

M’agrada la il•lusió que es desperta en els fills adolescents de decorar l’arbre de Nadal i de muntar el pessebre encara que per fora aparentin absoluta indiferència.
M’agrada com som capaços de transformar el fred màrqueting consumista de les marques comercials en l’escalfor que produeix el moment de fer un regal a una persona estimada.
M’agrada passejar pel centre de Sant Cugat amb les botigues guarnides amb motius nadalencs.
M’agrada retrobar-me amb la família i sentir que tots formem part d’un mateix.
M’agrada especialment aquests dies en família recordar a aquells que ja no hi són entre nosaltres, però que tots portem dins nostre i ens acompanyen sempre allà on anem.
M’agrada sentir el caliu de la llar de foc veient com neva per la finestra.
M’agrada veure com la gent s’esforça aquestes dates per oferir el millor somriure, per mostrar la vessant més solidària, i per donar-ho tot sense esperar res a canvi. Tan de bo aquesta bombolla de bondat perdurés en el temps.
M’agrada sentir com els grans gaudeixen de les il•lusions dels més petits.
M’agrada veure com els nens, embolicats per vint capes de roba, van agafats de la mà dels pares pel carrer Santa Maria.
M’agrada llençar caramels des de la carrossa de la Penya Blaugrana de Sant Cugat el dia de la cavalcada de reis i contemplar la cara de felicitat dels nens, i la dels no tan nens.
I m’agraden els desitjos que tots fem pensant en l’any vinent: fer aquell viatge pendent, deixar de fumar, recuperar aquella amistat perduda no se sap ben bé perquè, ser una mica millor persona, fer més esport, fer més feliç a la gent que t’envolta, i per sobre de tot... estar en pau amb un mateix.
Bones Festes!
 

01.11.2017 Cal el concurs de l’OMET?
L’Oficina Municipal Esports per a Tothom (OMET) surt a concurs públic a principis del 2018.

L’Oficina Municipal Esports per a Tothom (OMET) surt a concurs públic a principis del 2018. Des del 2000 l’empresa de gestió esportiva santcugatenca Teampartners és l’adjudicatària d’aquet servei ja que ha guanyat tots els concursos que s’han anat produint durant aquests anys, el darrer al 2014.
Per entendre l’abast i la importància d’aquest servei cal dir que aquest contracte té una licitació anual de 376.000€; coordina la gairebé totalitat de les modalitats poliesportives infantils que es desenvolupen a Sant Cugat; forma a milers de nens i nenes; gestiona campus d’estiu, Nadal i Setmana Santa, i també ofereix múltiples activitats per adults. En algun moment o altre de ben segur que gairebé tots els santcugatencs han participat de forma directa o indirecta d’alguna de les propostes que l’OMET ofereix.
El model esportiu és millorable, com qualsevol àmbit, però s’ha de reconèixer que ofereix un ventall de possibilitats esportives molt àmplies, donant oportunitat així a que qualsevol nen o nena de Sant Cugat puguin escollir quina activitat volen practicar. A més, el nivell en el que arriben els nens i les nenes als clubs en la categoria d’Infantil és molt alt, prova d’això són per exemple els grans resultats que obté el voleibol ja en el primer any de traspàs.
I tenint en compte que aquest servei és any rere any un dels més valorats per la ciutadania, cal preguntar-se perquè no s’ha exhaurit la pròrroga de dos anys que encara estava estipulada sota contracte. La regidoria d’Esports està duen a terme una renovació molt important en moltes de les seves àrees competencials amb el propòsit de millorar-les, i és aquí on entenc que es basa aquesta decisió. Desitjo que el nou adjudicatari superi, o si més no mantingui l’alt nivell d’excel•lència en la que ens trobem ara mateix.

10.10.2017 Sant Cugat és viàriament sostenible?
Destinem suficients recursos per potenciar la mobilitat viària sostenible mitjançant el transport públic?

Destinem suficients recursos per potenciar la mobilitat viària sostenible mitjançant el transport públic? la freqüència de pas dels autobusos s’adequa a les necessitats dels ciutadans? La pacificació de les vies del nucli central de la ciutat s’han vist compensades amb rutes alternatives? Estan ben dissenyades a nivell de seguretat les rutes on coincideixen autobusos i bicicletes? S’ha fet una aposta seriosa per implementar un servei del tipus “bicing” com el que disposa Barcelona? Perquè la majoria dels aparadors informatius de les parades de bus encara no són digitals? Perquè no es millora la informació dels recorreguts i els horaris perquè sigui més entenedora per l’usuari?
Totes aquestes preguntes em van anar sorgint al cap després de veure com un bus interurbà a Sant Cugat, concretament un L1 que enllaça Mira-sol amb Torrent de Ferrussons, -d’una tarda qualsevol d’un dia no festiu- curiosament només hi havia una passatger ocupant tot el bus. Arrel d’aquell dia, em vaig anar fixant i la veritat és que l’ús de passatgers era sempre força discret.
Entenc que s’hagi de buscar l’equilibri entre la viabilitat econòmica i la seguretat per poder oferir un servei de qualitat, però potser si s’incrementés la freqüència de pas (ara pot arribar a 80 minuts d’interval entre busos als caps de setmana); es millorés la informació dels temps d’espera mitjançant aparadors digitals; s’augmentés les 10 línies que actualment disposa la ciutat per cobrir més territori; i es millorés en seguretat sobretot en el que fa referència als espais que comparteixen transport públic i vehicle privat amb els ciclistes (sobretot a les cruïlles o allà on no hi ha segregació física del carril bici), potser amb totes aquestes mesures aquest servei seria més atractiu i funcional per a la ciutadania fent més rendible el conjunt de la xarxa d’autobusos municipals, i per sobre de tot, fent-lo molt més sostenible.
 

10.09.2017 Passi-ho bé i moltes gràcies!
No sé si aquest article d’opinió es podrà publicar ja que vivim moments en què ....

No sé si aquest article d’opinió es podrà publicar ja que vivim moments en què la llibertat d’expressió està més que qüestionada. Aquest mateix dilluns agents de la Benemèrita entraven a la redacció del Tot Sant Cugat per entregar un requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tal que no es publiqui cap anunci de la campanya del referèndum del pròxim dia 1 d’octubre.
Estic absolutament perplex de com algú pugui justificar la judicialització i la possible criminalització del dret a vot. No parlo de tendències polítiques, classes socials o poder adquisitiu. El valor democràtic hauria de ser transversal a tota la societat i estar per sobre de tot això. Aquell que té el convenciment que posseeix la veritat absoluta acostuma a estar completament equivocat. Perseguir judicialment i policialment l’opinió d’un poble és un autèntic error i completament contraproduent.
I en quant a Europa discrepo amb una gran majoria que frisa per seguir dins la Unió Europea. Jo no vull formar part d’una organització que acull feliçment a Sèrbia i a Croàcia després d’una guerra sagnant on van morir milers de persones, però que mira de reüll el Procés Català que es basa en la pau i la democràcia. No vull formar part d’una Europa que no sent vergonya i es mostra impassible de la barbàrie que representen els actuals camps de refugiats amb centenars de milers de persones i on permet que s’estiguin morint de fred i fam sense cap esperança de futur.
Estem sols, sempre ho hem estat, i segurament sempre ho estarem. Aquest fet que a molts pobles els ha enfonsat fins a fer-los desaparèixer, al nostre ens fa cada dia més forts i ens acabarà fent lliures.

21.08.2017 Tancat per vacances
Hi ha una falsa creença que les vendes per Internet només se les poden permetre les grans marques

Al setembre, com cada any, arribarà la bogeria de la "tornada a l'escola", les cues matinals de cotxes, les extraescolars, les subscripcions a col·leccions de soldadets de plom de la Segona Guerra Mundial o de figures de porcellana de l'època Victoriana, i com no, també més d'un es conjurarà en el propòsit de deixar de fumar i amb els diners estalviats apuntar-se a un curs per aprendre anglès.

Però també trobarem moltes botigues que tindran la persiana tancada. Comerços que no hauran estat capaços de suportar els mesos d'estiu amb menys facturació. Comerços, molts d'ells de recent creació, que s'hauran vist ofegats per la combinació dels elevats preus dels lloguers dels locals i de les poques vendes que es generen a l'estiu.

Malauradament serà fàcil trobar, sobretot pel centre de Sant Cugat, botigues amb el rètol: "En traspàs". Algun d'aquests comerços seran dels de tota la vida. Comerços que ja formaven part de la història viva santcugatenca. Les pèrdues econòmiques no entenen de nostàlgies ni de sentiments associats a la solera d'un comerç.

Encara hi ha molta por al comerç 2.0, però crec que moltes petites botigues haurien de fer l'esforç d'adaptar-se als nous temps. Hi ha una falsa creença que les vendes per Internet només se les poden permetre les grans marques o les grans superfícies. Això és del tot incert i potser valdria la pena que des de l'ajuntament es fes l'esforç d'assessorar el petit comerç en aquest sentit.

Sens dubte que aquesta no seria la panacea que resoldria tots els problemes, però potser sí que donaria viabilitat a una part que ara mateix està en un alt risc de tancament imminent. 

23.07.2017 Somnis
No s'ha de deixar mai de somiar, però sempre intentant gaudir del present fins a la màxima expressió

He tingut un somni en el qual em veia de petit agafat de la mà de la meva mare passejant per La Pobla de Lillet. Anàvem a veure a la seva gran amiga Salut, gairebé germana per ella, i gairebé iaia per mi.
Agafat de la seva mà tot estava bé.

Dins el somni em veia ja de gran a Can Magí veient 6 partits de futbol seguits de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Tots sis partits seguits els jugava el meu fill: Pre-Benjamí, Benjamí, Aleví, Infantil, Cadet i Juvenil. Gràcies a alguna llei metafísica inversa, a cada partit tots els jugadors creixien un pam i tenien dos anys més. Despès de cada gol que marcava, em buscava amb la mirada a la grada.
Veient-lo jugar tot estava bé.

Tornava a despertar-me dins el somni a la platja de l'Almadrava, a Roses. Em passava les hores fent castells i construccions faraòniques amb la filla més guapa i dolça que un pare pot imaginar.
Fent castells tot estava bé.

El somni no somiat em volia portar a Astúries, on des de la fase REM, aquella en la que el cervell està més actiu, se m'assegurava que descobriria paratges de bellesa indescriptible, i per sobre de tot, valls meravelloses.
A Astúries tot haguera estat bé.

En tornar a la realitat, si és que d'això en podem dir realitat, m'he despertat cansat, com si tota una vida hagués passat davant meu en unes poques hores. Un somni de somnis només pot vaticinar un futur esplendorós.
Espero no deixar mai de somiar, però sempre intentant gaudir del present fins a la màxima expressió.
Hic et nunc.

25.06.2017 Algú ho havia de dir!
No té dret tot nen, independentment de les seves capacitats naturals, de poder gaudir de la seva passió?

Imagineu-vos un nen de sis anys nascut a Sant Cugat, que té uns pares que viuen i treballen també a Sant Cugat. Imagineu-vos també que aquest nen li agrada jugar a futbol, de fet li agrada tant que vol apuntar-se al club que té al costat de casa seva per aprendre i gaudir d'aquest esport.

Seguint amb l'imaginari, imagineu-vos que aquest nen no és cap superdotat de la bimba, més aviat té força dificultats per coordinar cap, peus, velocitat i pilota. En fer-li la prova d'accés el descarten i malauradament ha de marxar cap a casa sense poder practicar la seva passió. Creieu que no té dret tot nen, independentment de les seves capacitats naturals, de poder gaudir de la seva passió?

Seria normal que quan un nen s'apunta a una escola pública pagada amb els impostos de tots se li fes una prova d'accés? Seria normal que en aquesta mateixa escola un elevat nombre d'alumnes fossin de poblacions veïnes? Seria normal que els professors d'aquesta escola es dediquessin a anar a fitxar de forma barroera als alumnes que destaquessin en altres escoles, fins i tot de la mateixa localitat? Seria normal que l'ajuntament mirés cap a una altra banda sent coneixedor d'aquesta situació?

Com se li explica a un pare que vol inscriure al seu fill a jugar a futbol a una escola local, i que utilitza de forma gratuïta les instal·lacions municipals cedides per l'ajuntament amb els impostos de tots, que no pot entrar perquè tècnicament no està a l'altura, i que en el seu lloc l'ocuparà un jugador d'una localitat propera i que, a sobre, si el nen és "dels bons", ni tan sols pagarà la quota?

Potser ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, no creieu? 

29.05.2017 Anem de colònies o ens quedem a casa?
Però els temps canvien i actualment les mares també treballen fora de casa compartint responsabilitats i horaris laborals amb els pares

Estem en les dates fatídiques en les que hem de decidir on van els nostres fills i filles aquest estiu durant les setmanes que no podem coincidir amb ells: casals, campus, colònies, campaments, albergs...

Primerament, cerquem una activitat que els agradi, que estigui a prop, no més lluny de Les Planes, i que l’acollida als matins estigui inclosa. El rati de monitors per nen ha de ser alt i a més han de tenir experiència. Si són divertits, millor. Els han d’ensenyar moltes coses, i a més, volem que els nens facin molts amics i que ens encaixi amb els horaris laborals. I finalment, volem que tot plegat sigui una proposta molt econòmica.

Anys enrere no hi havia tanta oferta d’empreses de casals i de colònies, suposo que perquè no hi havia tanta demanda. Es recorria més als avis o s’encarregaven les mateixes mares. Però els temps canvien i actualment les mares també treballen fora de casa compartint responsabilitats i horaris laborals amb els pares.

Quin dels dos models és millor? En quin dels dos els nens són més feliços? En quin dels dos creixen més? En quin dels dos es reforcen els vincles familiars? En quin dels dos desconnecten realment de la rutina diària sense haver de matinar ni complir els horaris habituals? En quin dels dos es relacionen amb altres nens i nenes enriquint el seu món?

D’una banda, n’estic segur que l’opció de compartir amb els fills/néts les vacances durant mesos és una experiència que els acompanyarà sempre tant als uns com als altres. Els farà millors, els unirà, els farà viure experiències diferents i úniques. Però d’altra banda, les vivències i autonomia que s’adquireixen en uns casals, i ja no diguem en unes colònies, són absolutament incomparables.

22.04.2017 Avui que és Sant Jordi...

Avui que és Sant Jordi hauria de sortir el Sol, cap dona no hauria de quedar-se sense rosa, tot home hauria de tornar a casa amb un llibre sota el braç, els nens i nenes haurien de subvencionar-se mig viatge de fi de curs venent roses, la plaça Octavià hauria d’estar plena de gom a gom, i tothom hauria d’estar més enamorat que mai.

Aquesta és la pel·lícula que ens suggereix el mercat consumista per vendre, vendre i vendre quan arriba qualsevol esdeveniment que pugui barrejar la VISA amb els sentiments. Ja sigui Nadal, Reis, el dia del Pare, el de la Mare o el del tiet!

La realitat però és que moltes dones es quedaran sense rosa, molts homes sense llibre, i potser a l’endemà no tothom estarà tan enamorat com toca estar avui. Potser hi haurà gent que no sortirà de casa per evitar tornar sense llibre o sense rosa. Fins i tot potser algun escriptor que pensa avui fer l’agost es queda només amb això, amb el pensament. Es relaciona el dia d’avui amb el dels enamorats, la il·lusió i la cultura. No vull ni pensar com passa el d’avui una persona que no té cap d’aquestes tres gràcies.

M’agradaria saber quants llibres regalats seran finalment llegits, m’agradaria saber quantes roses regalades són sinceres, m’agradaria saber quantes roses rebudes es retornarien si això fos possible, m’agradaria saber si les espines punxen més dits o més cors, m’agradaria saber quants “t’estimo” per Sant Jordi surten dels llavis enlloc de sortir del cor.

Diu la llegenda que la rosa de Sant Jordi va créixer al terra de Montblanc de la sang del drac. Ves per on! potser perquè la princesa i el príncep siguin feliços cal vessar una mica de sang.
 

26.03.2017 Els mòbils i els preadolescents
Sembla que no es pot aturar aquesta tendència

No sé si per sort o per desgràcia ja ningú qüestiona el fet que els adolescents han de tenir mòbil. Ara el debat s'ha traslladat a l'escola primària. Ja és habitual veure nens de quart, cinquè, i per descomptat de sisè amb un mòbil a la mà. I no qualsevol mòbil, no! En moltes ocasions el mòbil del nen és de característiques superiors a la dels seus pares.

Ens excusem nosaltres mateixos dient allò de: "és que així el tenim localitzat", o allò altre de: "és per si li passa alguna cosa", o també allò de: "és que així pot consultar temes de deures fora de l'horari escolar amb els seus companys".

I jo em pregunto, què li ha de passar a un nen de vuit anys? Què no se suposa que sempre ha d'estar acompanyat d'un adult quan està al carrer? O és que anem deixant els nens que vagin vagant pels carrers de Sant Cugat sols? I el tema dels deures! Què passa? Que fins que arriben a casa no saben el que han de fer? Què no tenen una meravellosa agenda on s'han apuntat tots els deures?

Kik, Instagram, Musical·ly, Facebook, Clash Royale, Candy Crush entre d'altres, són apps freqüents en els seus mòbils. Alguna d'aquestes poden ser extremadament perilloses en mans inexpertes, ja que persones fora del seu entorn poden arribar a contactar amb ells amb males intencions.

Molts instituts ja tenen una guia de bones pràctiques amb els mòbils. Un dels pioners a Sant Cugat va ser l'institut Joaquima Pla Farreras. En aquest institut tots els alumnes saben perfectament quan i com poden fer ús del dispositiu. Hem de fer el mateix amb l'escola primària? I ja que sembla que no es pot aturar aquesta tendència, no fos convenient si més no formar als nens ja de ben petits dels perills que pot comportar fer un mal ús dels mòbils?

26.02.2017 Els adolescents ja no juguen als parcs infantils
Tenim prou capacitat per donar resposta a les seves necessitats actuals?

El babyboom que fa 18 anys es va produir a Sant Cugat, convertint-la en "la ciutat dels nadons", ha esdevingut ara i de forma imprevista, en la "ciutat dels adolescents". I com bé diu la dita: "nens petits, problemes petits; nens grans, problemes grans".

Tenim infinitat de parcs amb gronxadors, tecles de piano musicals de les que quan hi saltes a sobre sonen, immenses rodes de camió penjades d'arbres que arriben a alçades de vertigen o construccions de fusta dignes de qualsevol parc temàtic. Tots aquests accessoris els trobem fàcilment en qualsevol parc dels molts que té Sant Cugat actualment. I la veritat, això està molt bé.

Aquests parcs tan complerts es van haver d'anar construint, adaptant, ampliant i millorant degut a la gran taxa de natalitat de la població de fa uns anys. La conseqüència d'aquell gran esforç és que ara, tot i el bon ritme de naixements, tenim gairebé més parcs que nens.

Però, algú s'ha parat a pensar on són ara tots aquells nadons que van néixer a principis de segle? Tenim prou capacitat per donar resposta a les seves necessitats actuals? Estem dedicant els mateixos esforços econòmics d'antuvi en infraestructures, educació, esport, lleure i cultura?

Doncs malauradament no. Els adolescents que no volen seguir estudiant tenen greus dificultats per incorporar-se al mercat laboral. Els que opten per continuar amb la seva formació acadèmica, han de pagar unes taxes de matriculació desorbitades. Tot això genera una frustració que no podrà ser redirigida, en molts casos, ni amb espais de lleure ni amb la pràctica esportiva, a causa de la manca d'instal·lacions d'aquest tipus.

El que em sorprèn és que s'autoritzi una activitat de lleure anomenada eufemísticament com a "club de la pipa", tot i que tothom el coneix com el "fumadero de marihuana". Em sorprèn encara més que s'autoritzi l'activitat per desenvolupar aquesta "tasca social" entre els joves i se la ubiqui estratègicament a Can Magí, entre el camp de futbol i l'institut Joaquim Pla Farreras.

És aquesta realment l'aposta en infraestructures que volem per als nostres adolescents? Quantes denúncies més fan falta per prendre'n consciència? És normal que els jugadors entrenin amb una flaire habitual a marihuana? Quantes signatures més caldrà recollir?

Que fàcil era tot quan només ens havíem d'encarregar de tenir a punt les tecles de piano als parcs perquè els nens hi poguessin saltar.

29.01.2017 Lliçó de vida de l’Àlex
Potser aquesta és la seva lliçó de vida que tots nosaltres hauríem d'aprendre

Aquest segurament és l'article d'opinió més difícil que hauré escrit mai, i que espero no haver de repetir mai més. De fet, si em permeteu la llicència, no serà ben bé un article d'opinió. La veritat és que no sé exactament que serà.

El vint-i-dos de gener ens deixava el jugador de quinze anys del Cadet B Àlex García després de lluitar durant molt temps contra una malaltia. Amb una maleïda malaltia. Aquesta malaltia el va anar consumint de mica en mica fins que les seves forces ja no van poder més.

No hi ha consol, no hi ha forma humana d'entendre com poden passar aquestes coses, no és just, no hi ha cap explicació possible, no hi ha cap deu (en aquest cas em permetreu que deu el posi en minúscules) que li pugui donar sentit.

El contrapunt a tot plegat el va posar el mateix Àlex. Ell era l'únic que tenia dret a estar enfadat, a estar trist, a estar cabrejat amb el món, i si em permeteu... a deixar de lluitar fa molt de temps. Però no, ell ho va intentar fins al darrer alè. I no ho va fer de qualsevol manera. Tots els mesos del dur tractament al qual va estar sotmès els va dur amb un somriure als llavis i animant a la gent que l'envoltava.

Sempre amb la il·lusió de poder tornar a vestir i defensar la samarreta de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Es sabia tots els resultats dels equips de la Penya de cada jornada. Seguia l'evolució de jugadors i equips contraris com el més aplicat de la resta dels seus companys.

I aquí ve la paradoxa: ell que tenia un 10% de possibilitats de gaudir del dia a dia amb normalitat, els vivia al 200% de felicitat, quan molts de nosaltres no som capaços de ser feliços si no identifiquem un 100%. Potser aquesta és la seva lliçó de vida que tots nosaltres hauríem d'aprendre.

Mai més portarà el 10 a l'esquena cap jugador de la Penya amb la mateixa força, valentia, elegància i "fair play" que tu.

Descansa en Pau Àlex 

29.12.2016 Avui que és Nadal
I és com si a tothom ja li anés bé trobar-se en un lloc neutral, on les armes s’hagin de quedar a l’entrada

Avui que és Nadal mana la tradició que totes les famílies hagin d’estar reunides per dinar al voltant d’una gran taula en un ambient de pau, harmonia i molt d’amor. Però en molts casos no és així. Aquestes festes, i el Nadal com a pilar de totes elles, s’han convertit en un gran negoci consumista al qual si li calgués un patrocini, de ben segur que els d’ El Corte Inglés aixecarien la mà els primers.

Per seguir amb la dèria consumista i mancada de valors, ja són moltes les famílies que no volen oferir la seva llar per compartir-la amb la resta de familiars durant aquests dies tan assenyalats. La part positiva d’això és que els restaurants de Sant Cugat estaran plens a vessar els dies de festa, cosa que fa uns anys era del tot impensable.

I és com si a tothom ja li anés bé trobar-se en un lloc neutral, on les armes s’hagin de quedar a l’entrada, les distàncies entre els comensals siguin les prudents, les converses orientades segons conveniència, i on els plats bruts ja no calgui que els renti ningú, si més no, els d’aquest any. Del proper, Déu hi donarà.

Personalment, gaudiré d’una taula rodona, amb poema de Nadal recitat a sobre de la cadira, i amb els éssers estimats de la família que la vida m’ha permès tenir-hi a prop. Tan de bo mai hàgim d’acabar en un restaurant fred i neutral, però si amb això poguéssim reunir la part de família que ens falta, de ben segur que hi aniríem i de passada potser recuperaríem la fe en el Nadal. Tan de bo l’any vinent els meus fills puguin ser a prop meu, aquest any, malauradament, no hi seran.
Que tingueu unes Bones Festes! 

29.11.2016 Hi ha un altre Sant Cugat

Sovint ens presenten Sant Cugat com el paradís on “viure i gaudir” està a l’abast de tots els residents. On tot és de color blau (blau turquesa per ser exactes); on no hi ha problemes; on tothom treballa, o els que no ho fan és perquè viuen de les rendes que li donen les seves propietats i no els hi fa falta; on els joves tots són alts, guapos, educats, esportistes i meravellosos; on els carrers estan sempre nets; on no hi ha delinqüència;
Però això només és un eslògan, un tòpic o un clixé. La realitat del dia a dia a la ciutat dista molt d’aquesta foto idíl•lica que es queda en una utopia de propaganda d’immobiliària per vendre pisos.
Hi ha gent que fa molt temps que ho està passant molt malament, sense feina i amb molt poques opcions d’aconseguir-ne alguna a curt termini; hi ha un jovent desmotivat, que no estudia, amb valors completament nocius, amb greus problemes de consum i addiccions. Passejar per alguns carrers de Sant Cugat es pot convertir en una gimcana d’obstacles de caques de gos. I és alarmant els assalts a cases que està patint la ciutat en els darrers mesos.
Realment aquesta és la marca amb la que ens volem donar a conèixer? Encara que no sigui real? Potser els polítics no haurien de potenciar-ho; potser els pares hauríem de mirar més pels nostres fills intentant transmetre valors sans i educatius; potser els propietaris de gossos podrien recollir les restes de les seves mascotes; potser l’Administració podria destinar més recursos a la seguretat ciutadana. Potser no hauríem de mirar només cap als blaus turqueses i fer-ho més cap al grisos i els negres que també coloregen la ciutat.
Els porcs senglars cada dia se senten més a gust passejant per la ciutat a qualsevol hora del dia. Potser és un senyal.
 

25.10.2016 Quan un Pokémon s’entrecreua a la teva vida

No fa ni un mes que sortint de sopar de la Vermuteca de Mirasol em vaig endur una desagradable sorpresa. El meu cotxe, que el tenia ben aparcat, havia estat envestit per un tanc conduït per un nen que amb prou feines deuria arribar als pedals i que s’hauria despistat mentre caçava Pokémons. Degut a l’accident i com que el seu tanc va quedar inutilitzat, els tres nens que l’ocupaven es van veure obligats a trucar a la policia local per informar dels fets. Per sort no van necessitar cap ambulància, ja que cap d’ells no va prendre mal.
Així doncs, quan hi vaig arribar, ja estava muntada tota la dantesca escena, amb el meu cotxe esmicolat, tot i esperant-me com si fos un convidat de pedra d’obligada assistència, per poder fer la foto final amb tots els protagonistes presents.
Em va sobtar, in situ, la poca traça i falta d’educació d’un dels dos agents que hi era present i la manca d’empatia del nen del tanc, ja que semblava que tot allò fos una gran festa per ell. Més enllà, m’ha descol•locat de forma absoluta la pràctica mafiosa que utilitzen les companyies d’assegurances en declarar sinistres totals amb absoluta facilitat i impunitat.
Recentment havia invertit gairebé dos mil euros en reparacions per tenir el cotxe a punt, però en tenir una matricula antiga, els Al-Capones i companyia de les asseguradores només me n’ofereixen dos-cents.
L’edat dels tres nens calculo que fregava els divuit anys, molt més que la seva edat mental, per descomptat. Tant de bo aquesta experiència els hagi servit per portar el seu tanc amb una mica més de responsabilitat, cosa que malauradament dubto. Hi ha molts Pokémons per capturar i amb el cotxe s’hi arriba més ràpid.
Finalment, jo m’he hagut de comprar un altre cotxe i mentre espero que cap altre Pokémon es creui en el meu camí, prenc nota de segons quin jovent tenim, de l’educació de segons quins agents i de les pràctiques mafioses de les asseguradores.

26.09.2016 Moments
Hi ha moments que marquen la vida de les persones

Hi ha moments que marquen la vida de les persones i, fa poc vaig viure’n un d’aquests moments. Aquests moments són sovint inesperats: n’hi ha de bons i de dolents, poden semblar insignificants per la resta de la gent, petits fins i tot, però quan apareixen, esdevenen un punt i apart a la vida. Són aquells moments que queden enregistrats en el cervell i passen a ser importants quan un fa repàs de la seva vida.
El passat 17 de setembre vaig participar a la travessa de muntanya Matagalls-Montserrat i ho vaig fer acompanyat del Robert i del Jordi, tots tres en representació de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Al Robert ja portava anys intentant convence’l que la fes, però per diferents motius mai havia pogut. En Jordi ja l’havia fet tres o quatre vegades. Per mi era la sisena però la vaig iniciar amb la mateixa il•lusió que la primera.
Un parell de torcedures de turmell abans dels deu primers kilòmetres no eren uns bons auguris pel Robert, i tot feia pensar que hauria d’abandonar poc després. El turmell va aguantar, i així vam arribar gairebé a la meitat del recorregut, a Sant Llorenç Savall. La Yolanda ens esperava amb un càtering que ens va estalviar la llarga cua de l’avituallament previst per l’organització. En Jordi, tot i trobar-se físicament bé, va decidir acabar en aquell punt la cursa i marxar amb la seva parella aprofitant el cotxe.
Així, en Robert i jo vam seguir, pas a pas, entre confidències, acudits, ànims mutus i algun renec, fins arribar a Montserrat, un cop recorreguts els 81,4Km que conforma aquesta mítica travessa. Per molt temps que passi, aquesta vivència ja forma part d’un dels millors records de la meva vida. Espero que també de les seves!
I és que cal saber gaudir d’aquests moments quan un se’ls troba, coneixeu els vostres?
 

31.08.2016 Les postres si de cas, ja les farem a casa!
Prenent l’aperitiu en una terrassa a la plaça Octavià ........

Prenent l’aperitiu en una terrassa a la plaça Octavià escolto una conversa gairebé sense voler i que em fa reflexionar.
Un grup de 25 amics reserven una taula per les 14:30h d’un dissabte de juliol. A les 13:30h comencen a arribar els més puntuals, aquells que sempre pateixen per no fer tard. Al carrer la calor és més que evident i la majoria, només arribar, es demanen unes canyes que prenen a la terrassa per apaivagar la xafogor.
A les 14:30 ja està tota la colla menys una parella. Ell sempre diu que arriben tard per culpa dels maleits retocs de darrera hora de la noia i ella assegura que el que realment passa és que el noi no és capaç d’aparcar el cotxe ni en un espai on hi cabrien tres autocars.
Un cop arriba la “parelleta tardona” i just abans d’entaular-se, un dels amics demana que es paguin les consumicions que cadascú s’ha pres a la terrassa mentre feien temps. Fent un càlcul ràpid, un parell de consumicions per 20 persones a 2€ la canya fan un total de 80€. No troba just que ell, que no ha consumit res, hagi d’assumir aquests diners quan s’afegeixin al total del dinar.
La majoria reacciona primer amb sorpresa, però un cop analitzada la situació, li donen la raó i comencen a pagar les consumicions que han fet. En canvi hi ha un petit nombre d’amics que diuen que no estan d’acord i que no és per tant, que entre tots no representa gaire despesa.
Aquests últims acostumen a ser els que s’han pres 3 consumicions, i que a l‘hora del dinar, es demanen l’entrecot més gran que hi ha, el millor vi, el cafè, les postres i el Baileys. Curiosament també, són els mateixos que quan van sols i s’ho han de pagar ells, es demanen un bikini per dinar amb aigua de l’aixeta...
...i les postres si de cas, ja les farem a casa!

26.07.2016 Els regidors cobren poc
Jo vull que em governin els millors, els més capacitats, els que tinguin més experiència

El sou mitjà dels regidors de Sant Cugat llinda les 50.000 €/anuals amb una forquilla que va des dels 18.884 € de la regidoria de Relacions Institucionals als 60.774,30 € dels Tinents d'alcalde d'Economia, Empresa i Ocupació; el de Governació, Seguretat i Participació Ciutadana; i el de Mobilitat, Urbanisme i Obres. Aquests sous s'equiparen al d'altres ciutats catalanes que tenen una idiosincràsia semblant quant a extensió de territori i nombre d'habitants.

Jo sóc del parer que la mala gestió és infinitament més perjudicial en l'àmbit econòmic que la corrupció. I que consti que condemno com el primer el "xoriceo", el "compadrismo" i d'altres fórmules pernicioses que debiliten la credibilitat en l'estructura de govern i que allunyen la ciutadania de la classe política.

Quan per exemple s'aposta políticament per una nova infraestructura (carreteres, poliesportius, habitatges socials, parcs, etc.), s'inverteixen molts milions d'euros que si no s'han dimensionat correctament, poden acabar sent un forat econòmic pel consistori durant molt de temps. No heu anat mai a un petit poble i us heu preguntat què feia una biblioteca més gran que la de l'antiga Babilònia? O una piscina Olímpica en una població que no arriba als 300 habitants?

Aquest tipus d'inversions quasi faraòniques passen a gairebé qualsevol població de Catalunya. Suposo que deu ser difícil per un alcalde estar aguantant cada dia com els seus veïns li recriminen que la piscina del poble del costat és molt més gran i confortable que la seva, o que l'auditori fa pena comparant-lo amb la d'altres poblacions.

Començava aquest article exposant el sou mitjà dels regidors de Sant Cugat, i ho feia perquè demano per ells un increment substancial dels sous. Ja sé que això va diametralment en contra del que pensa la majoria dels ciutadans, però jo vull que em governin els millors, els més capacitats, els que tinguin més experiència. Algú coneix a algun directiu d'una multinacional (recordem que a Sant Cugat hi viuen prop de 90.000 persones), que cobri 50.000 €/anuals?

Com volem que ens governin els millors si no els hi paguem el que els hi correspon per la seva responsabilitat? Això sí, després se'ls haurà d'exigir resultats que vagin en concordança a la seva capacitació.

Proclamo el meu sincer reconeixement pels servidors públics altament preparats que sacrifiquen la seva projecció professional per una vocació de servei públic, i la meva condemna més enèrgica per aquells que s'apoltronen amb el carnet del partit a la boca ocupant càrrecs i sous que no es mereixen ni per qualificació ni per compromís amb la ciutadania.

Malauradament, en trobem tant d'uns com dels altres, i dissortadament "els altres", encara que minoria, fan molt de mal als que es deixen la pell.

26.06.2016 Juny: sobredosi d'actes i esdeveniments
Si hi ha un mes on s'acumulen de forma diabòlica i perversa actes, cloendes, esdeveniments, festes i altres celebracions és, sens dubte, al juny

Tots els astres s'alineen gairebé desafiant les lleis còsmiques per coincidir en hores, i dies, perquè l'única opció possible, si es vol assistir a tots els compromisos, sigui la clonació física. Ben segur que la necessitat en l'estudi de l'ovella Dolly va sorgir en un mes de juny.

Tot són premis, reconeixements, cloendes, comiats, festes, medalles, copes, actuacions, casals, colònies... i per acabar-ho de completar, que millor que celebrar la Festa Major durant la darrera setmana. A veure si així ja rebentem del tot i ens carreguem les poques forces que ens queden disponibles fent-ho coincidir amb els focs artificials de Can Mates. Ara entenc d'on ve el nom...

Som una ciutat jove, esportista, amb un gran nombre de nens, molt rica culturalment, amb moltes escoles, farcida d'entitats, clubs... i tots i cadascuna de les associacions, sigui del caire que sigui, escull el juny per fer algun tipus de celebració. I veus als regidors i d'altres representants públics com bojos de festa en festa, de cloenda en cloenda, d'entitat a entitat, mirant de sortir a totes les fotos, no sigui que es deixin alguna i els veïns s'enfadin!

Us imagineu que a sobre de tot això alguna ment prodigiosa hagués pensat que el mes de juny també seria un bon més per votar?

La veritat, si no fos per què ens hi juguem molt, jo el 26 m'aniria a passar el dia a la platja... I si fos possible, ben lluny! 

22.05.2016 Clubs que adulteren la competició
Quan s'anteposa el club per sobre dels jugadors, en aquell precís moment, el club perd la seva identitat

La majoria de competicions esportives estan a punt de finalitzar i els nervis entre els petits, i no tan petits, afloren de forma exponencial segons s'acosten els darrers partits. Només aquells que no "s'hi juguen res", perquè ocupen la meitat de la taula classificatòria, són els que afronten amb més tranquil·litat aquest tram final.

Això seria anecdòtic si no fos perquè en aquest tram de les competicions apareixen certes "males pràctiques" d'alguns clubs que adulteren la competició amb arbúcies alegals, com per exemple canviar la data del partit al darrer moment o fer jugar a 4 jugadors de categories superiors en aquests partits decisius.

Això provoca, entre altres coses, que jugadors que han estat lluitant tota la temporada amb el seu equip, quan arriben els partits decisius, se'ls diu que es quedin a casa perquè la seva demarcació serà ocupada per "jugadors millors", provinents de categories superiors.

La desmotivació i frustració que generen aquests fets en els jugadors desconvocats és tan alta que molts abandonen la pràctica esportiva en patir aquestes injustícies. És tan important per als clubs tenir els equips en les categories més altes encara que sigui a costa de destrossar la projecció individual de cada jugador?

La Penya Blaugrana de Sant Cugat està absolutament en contra d'aquestes pràctiques tan perjudicials pel creixement emocional dels jugadors i alhora tan injustes per l'adulteració de la competició que representen. Quan s'anteposa el club per sobre dels jugadors, en aquell precís moment, el club perd la seva identitat i es converteix en una entitat que gestiona un conjunt de jugadors que són tractats com a pura mercaderia.

24.04.2016 El valor d'anar més enllà de l'esport
Fixar la mirada exclusivament en la classificació fa que es perdi el món de vista

Sovint no mesurem bé la dimensió de les paraules o, el que és pitjor, aprofitem el seu sentit en benefici propi. Qui no coneix clubs de futbol que s'omplen la boca dient que els seus principals "valors" són la formació educativa dels jugadors? O que proclamen el "fair play" per sobre del resultat? O que exclamen el foment de la bona relació amb la resta d'equips locals, quan realment fan tot el contrari?

Quan els clubs entren en la dinàmica del "todo vale" per obtenir resultats esportius per sobre de la formació dels jugadors deixen de ser allò que diuen que són: clubs formatius. Fixar la mirada exclusivament en la classificació fa que es perdi el món de vista i conseqüentment es perden els valors formatius i socials que tot club hauria de representar.

Per sort, encara hi ha clubs i entitats que treballen des de la base de la transmissió d'aquells valors que van més enllà de l'esport. L'exemple més recent el trobem en el Torneig Nocturn de Futbol Mixt per a Joves de Sant Cugat, coorganitzat entre la Penya Blaugrana de Sant Cugat i l'empresa de gestió esportiva Teampartners, les quals, de manera altruista, i amb el patrocini de les Escoles Universitàries Gimbernat i Tomàs Cerdà, van fer possible enguany la 3a edició del torneig, el passat 16 d'abril.

Centenars de joves van participar-hi treballant una sèrie de conductes saludables mitjançant tallers organitzats per l'empresa 1segon, alhora que practicaven esport.

Aquests són els valors que haurien de donar sentit a la paraula valor: clubs esportius fent tasques socials i empreses implicant-se amb el jovent i l'esport. El valor d'anar més enllà de l'esport. 

01.04.2016 La llei del pèndol
Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir

Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir
No tinc la percepció que de petit els meus pares s’organitzessin els seus caps de setmana depenent de les activitats esportives que jo tingués previst realitzar. Ans al contrari, era jo el que m’adaptava de forma automàtica al seu món, que inequívocament acabava sent el meu.

Segons anava creixent, la meva autonomia anava guanyant enters que jo intentava administrar de forma irreversible cap a la meva independència. Potser aquesta no era la forma correcta d’anar-se’n guanyant la llibertat, però no hi havia cap altra.

Ara vas a qualsevol instal·lació esportiva de Sant Cugat en cap de setmana i el que veus és diametralment oposat del que passava fa 30 anys: tot de pares abnegats agraint o lamentant l’hora del partit del seu fill o filla, però en qualsevol cas, mai qüestionant el fet de per què realment estan tots en allà. Els nens s’han convertit en els amos i senyors dels caps de setmana dels adults.

Ens autocomplaem pensant que aquest sacrifici els hi reporta als nens una sèrie de valors que nosaltres no vam tenir. Sempre intentem donar als nostres fills allò que a nosaltres ens va mancar, sense potser ni tan sols pensar si buscar l’extrem oposat d’una realitat és la millor manera de trobar l’equilibri.

01.03.2016 Ens divertim jugant?
La Penya Blaugrana de Sant Cugat intenta treballar l’aspecte emocional com un vessant més de la formació del jugador

Per què els equips acostumen a guanyar més partits a casa que en camp contrari? Aquesta pregunta me l’he fet moltes vegades, ja que a priori entenc que no hauria de ser així. De fet, quan els jugadors són més petits aquestes diferències no són tan evidents, i és que jo suposo que quan un té 7 anys, l'única cosa que importa realment és la de poder jugar independentment del lloc, la climatologia, l’hora o la qualificació tècnica de l’àrbitre.

Però està demostrat que segons els nens es van fent més grans, aquesta tendència es va convertint en una realitat, i el resultat final ja no depèn exclusivament de la formació esportiva dels jugadors o de la preparació prèvia que hagi pogut fer l’entrenador.
I això em porta a la següent reflexió: si fóssim capaços d’abstreure’ns de tot allò que ens envolta (i això també serveix per als adults en el nostre dia a dia) el nostre rendiment esportiu, professional o sentimental segurament es veuria incrementat de forma exponencial.

Però som esclaus de les nostres pors, del nostre planell mental que ens condiciona en un sentit o en un altre en cadascuna de les nostres accions. I és per això que la Penya Blaugrana de Sant Cugat intenta treballar l’aspecte emocional com un vessant més de la formació del jugador.

La pressió per aconseguir un bon resultat no ha de ser mai superior a la de gaudir d’allò que s’està fent. Si no, a la llarga, acaba sent contraproduent, ja que la frustració planeja constantment sobre els jugadors, i de més grans, aquest sentiment perdura ja com adults.

01.02.2016 Protegim als menors
Tots els esforços que fem per protegir als nostres menors són sempre benvinguts

El passat 28 de juliol es va aprovar la Llei 26/2015 que modificava el sistema de protecció de la infància i l’adolescència, per la qual s’estableix el requisit de no haver estat condemnat per delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual a totes les persones que tenen contacte amb menors d’edat.

Ara que ja ha entrat en vigor i fins que no es puguin obtenir telemàticament, els darrers dies s’han format grans cues a les Gerències Territorials dels Ministeris de Justícia de Catalunya. Com sempre, primer posem en vigor una llei, i després adeqüem els mitjans adients per dur-la a terme. No aprenem mai.

Aquesta mesura afecta a un col·lectiu molt important de persones, entre les quals destaco professors d’escoles, monitors de casals i esplai i com no, entrenadors de totes les disciplines esportives.

Potser algú pot pensar que aquesta mesura és un pèl exagerada, que potser no faria falta arribar a aquest extrem, però crec que tots els esforços que fem per protegir als nostres menors són sempre benvinguts.

Ara toca fer una feina administrativa important a totes les entitats esportives de Sant Cugat que compten en els seus equips amb menors per adequar-se a la normativa, però que de ben segur aquesta és una d’aquelles obligacions que tothom es farà seva de seguida, i que formarà part de la normalitat en molt poc temps.

Tant de bo no s’haguera de demanar aquest certificat, tant de bo no fes falta desconfiar de la gent que envolta als nostres menors, tant de bo aquesta xacra no tornés a aparèixer mai més, però mentrestant, tots plegats hem de treballar per prevenir i eradicar aquest tipus de conductes malaltisses.

01.01.2016 La família Totmedia
Una aposta clara per la comunicació digital, que és la que ara demanden els lectors

Sovint es diu que el naixement d’un nadó en una família substitueix una pèrdua. Potser sense saber-ho, quan el grup Totmedia va apostar per adequar-se als nous models empresarials del món de la comunicació, s’iniciava també la fi del DIARI de Sant Cugat en format de paper.

Han estat molts anys d’informació que en cap cas ha estat feina perduda, ans el contrari, tot el coneixement dels grans professionals amb els quals comptava el mitjà es van posar al servei del nadó, ara ja adolescent.

Pels amants del paper com jo, se’ns farà estrany no tornar a gaudir de l’olor del DIARI mentre somreia gaudint de les vinyetes de l’Eloi Alegre, o aprenia dels articles d’economia del Joan Ramon Armadàs, o m’endinsava dins l’àmplia oferta esportiva de la mà de l’Àlex López.

La decisió segur que no ha estat fàcil de prendre, ja que marca un final, però sense dubte, també un inici. Una nova etapa. Una aposta clara per la comunicació digital, que és la que ara demanden els lectors. Tot ho volem saber ràpid, sense gaires filtres, molt visual i gratuït.

El germà gran de la família, el TOT Sant Cugat, té una salut de ferro i ja fa temps que és el referent informatiu i lúdic per excel·lència per a qualsevol santcugatenc. Si vols saber què passa a la ciutat, has de portar un TOT sota el braç. Toca canviar d’hàbits, i no només per l’equip de Totmedia, també els lectors ho haurem de fer.

 

01.12.2015 Sorprenent
És curiós veure l’evolució dels acompanyants dels jugadors al llarg de la seva vida

Quan són petits, els van a veure els pares, les mares, els cosins, les tietes i els tiets, les iaies i els iaios, veïns, i fins i tot gent que passa pel carrer. Però segons es van fent més grans, la majoria dels acompanyants van desapareixent, i queden només uns quants incombustibles.

Era un diumenge al matí a Can Magí, en un partit de Cadets, on hi havia un desembarcament de pares de l’equip contrari com feia anys que no es veia. A la categoria de Cadets els equips visitants acostumen a venir acompanyats per uns pocs pares, però en aquesta ocasió ja us ben asseguro que no va ser així, i la grada de Can Magí estava plena a vessar.

A la segona part, quan el resultat era de 3-0 a favor dels nostres jugadors i tot el partit anava com una seda i sense cap incident, es va produir una jugada en l’àrea d’atac en la que un dels nostres davanters es va quedar sol davant porteria i va marcar un gol de voleia.

Immediatament després, uns quants pares van començar a increpar l’àrbitre recriminant de forma molt vehement que el nostre jugador es trobava en fora de joc.

Durant uns pocs minuts, més pares es van afegir a la claca. Jo no vaig veure la jugada així que no puc opinar, però el fet que cap jugador contrari no recriminés la decisió a l’àrbitre per mi és més que significatiu.

I el que ens va deixar perplex a tota la grada va ser quan dos jugadors de l‘equip contrari es van dirigir als seus pares i, cridant-los, els van demanar que deixessin d’increpar a l’àrbitre i que no tenien raó. Hi havia un jugador que clarament trencava el fora de joc i la decisió de l’àrbitre era del tot correcte. Els pares van haver de callar de cop, avergonyits.

Tant de bo mai més cap fill hagi de dirigir-se al seu pare enmig d’un partit per demanar-li que deixi de qüestionar una decisió arbitral. A banda del resultat esportiu, sense dubte, aquests jugadors van donar una lliçó a tots i van ser ells els autèntics guanyadors del partit.

01.11.2015 Com saber que arriba Nadal?
Allò que fa que un se n’adoni realment que el Nadal ja és a tocar, és l’allau de loteries que t’ofereixen

La col·locació dels llums de Nadal als barris de la ciutat, l’anunci de Freixenet, les castanyeres, els panellets, el canvi de roba de l’armari, la foscor de la tarda, el canvi d’hora, trepitjar les fulles dels arbres caigudes de poc, els primers torrons als supermercats, la desaparició miraculosa dels mosquits tigre... aquests són senyals inequívocs que el Nadal ja s’acosta.

Ara bé, el tret de partida real, allò que fa que un se n’adoni realment que el Nadal ja és a tocar, és l’allau de loteries que t’ofereixen escoles, entitats, associacions, clubs, i no sé de quin grapat de col·lectius més, que sovint semblen que s’amaguen durant tot l’any com a cèdules dorments esperant el mes de novembre per envair-nos amb una pila de participacions.

I arriba el dia de la rifa de Nadal, i t'adones que tens participacions dels Castellers de Vilapetita de Dalt en lloc de tenir-ne dels Gausacs, o de l’escola d’aquell company de feina que viu a Hospitalet en lloc de tenir-ne de l’escola l’Olivera, o del club del Mataró en lloc de la Penya Blaugrana de Sant Cugat. I i és que el que acaba passant és que s’intercanvien paperetes: jo et dono la del meu fill dels bastoners i tu em dónes la de la teva filla de dansa d’Arenys.

Mireu, jo tinc molt mala sort en el joc, en sóc conscient, i per molt que m’hi esforço no aconsegueixo mai ni tan sols cobrir el que he jugat. Però em quedo amb la gran satisfacció que amb la meva petita aportació contribueixo a ajudar econòmicament a les associacions locals, tan necessitades de recursos econòmics.

Així doncs, us animo a jugar les participacions que les entitats santcugatenques us ofereixin. Amb aquest ajut, tots guanyem!

01.10.2015 Quin fracàs... o no!
Un s’acostuma ràpidament als triomfs i oblida fàcilment d’on venim

Veient el partit d’anada de la Supercopa contra l’Athletic de Bilbao a un li poden entrar molts dubtes de com anirà aquesta temporada al FC Barcelona, però si mirem la realitat des d’una mínima distància, des d’una mica de perspectiva, crec que encara no hauríem de llençar la tovallola.

I és que els “watsapps” anaven ben calents aquell dia. I no va ser cosa de pocs, ni dels mateixos que sempre es queixen per tot. En aquesta ocasió va ser força transversal. Al mateix grup de companys de la Junta Directiva de la Penya Blaugrana de Sant Cugat hi van saltar les alarmes de més d’un.

Però ben mirat això és bo. Això vol dir que guanyar (de moment) quatre dels sis títols possibles no és suficient, que tenir el millor jugador de la història a les nostres files no és suficient, que desplegar en la majoria dels partits un joc vertical i letal no és suficient. I que, tot i les prohibicions de contractació de nous jugadors, s’hagi pogut continuar guanyant títols i mantenint el nivell, seria com a mínim, per donar-los un marge de confiança.

I és que hem passat de ser el club del “Aquest any sí!” dels anys vuitanta, al club actual del “Aquest any també!”. La diferència és notable, però un s’acostuma ràpidament als triomfs i oblida fàcilment d’on venim, i sobretot, quant de difícil és guanyar cada partit, cada competició.

No ens poséssim nerviosos que això només ha fet que començar. Si cal, ja tindrem temps per criticar a Déu i sa mare. Que d’això aquí, en sabem un munt!

01.09.2015 La muntanya ens fa millors

 El 19 i 20 de setembre vaig participar per cinquena vegada en la travessa de muntanya Matagalls Montserrat. Aquest any es celebrava la 36a edició d’aquesta mítica cursa on s’havia de recórrer 81,4Km en menys de 24h superant un desnivell de gairebé 6km. Ja fa anys que la llista d’inscripcions supera amb escreix els tres mil corredors que finalment poden participar.
Molts dels meus amics o coneguts, i ja no dic familiars, em diuen que estic “sonat” per fer aquesta barbaritat per no res. No és fàcil d’explicar. I segurament els motius pels quals els fa cadascú dels tres mil participants siguin diferents, tot i que penso que hi ha una sèrie de trets comuns per a tots.
La primera vegada acostuma a ser per complir “una promesa”. Per dedicar a algú que tot l’esforç i patiment que representa arribar a Montserrat té un sentit. O per demostrar- se a si mateix que és capaç d’aconseguir importants reptes personals. Aquest esperit de superació i sacrifici després s’utilitza en els problemes i entrebancs que la quotidianitat ens ofereix cada dia.
Però el que enganxa de veritat són detalls com veure la cara dels corredors durant la cursa, o com s’ajuden els uns amb els altres. Sobte comprovar que gent absolutament desconeguda es fa costat com si es coneguessin de tota la vida. Veure els corredors plorant d’emoció a l’arribar a Montserrat és una de les sensacions més emocionants que he viscut mai. Hi ha corredors que s’han de treure les bambes i arriben amb xancles perquè ja no poden suportar el dolor de les ampolles. Però arriben.
Jo intentaré seguir participant, per un motiu, el meu motiu, que serà igual o diferent als dels altres, però que penso que a tots nosaltres ens fa una mica millors. Després agafarem el cotxe i deixarem de ser corredors per transformar-nos en conductors, i potser ens escridassarem com bojos per un stop mal interpretat. Aquets dos conductors s’escridassaran quan hores abans eren com germans a la muntanya.
Potser hauríem d’anar més a la muntanya, o no sortir-ne mai...o dur-la sempre a sobre.

01.08.2015 Quin fracàs... o no!

Veient el partit d’anada de la Supercopa contra l’Athletic de Bilbao a un li poden entrar molts dubtes de com anirà aquesta temporada al FC Barcelona, però si mirem la realitat des d’una mínima distància, des d’una mica de perspectiva, crec que encara no hauríem de llençar la tovallola.
I és que els “watsups” anaven ben calents aquell dia. I no va ser cosa de pocs, ni dels mateixos que sempre es queixen per tot. En aquesta ocasió va ser força transversal. Al mateix grup de companys de la Junta Directiva de la Penya Blaugrana de Sant Cugat hi van saltar les alarmes de més d’un.
Però ben mirat això és bo, això vol dir que guanyar (de moment) quatre dels sis títols possibles no és suficient, que tenir el millor jugador de la història a les nostres files no és suficient, que desplegar en la majoria dels partits un joc vertical i letal no és suficient, i que tot i les prohibicions de contractació de nous jugadors s’hagi pogut continuar guanyant títols i mantenint el nivell, seria com a mínim, per donar-los un marge de confiança.
I és que hem passat de ser el club del “Aquest any sí!” dels anys vuitanta, al club actual del “Aquest any també!”. La diferència és notable, però un s’acostuma ràpidament als triomfs i oblida fàcilment d’on venim, i sobretot, quant de difícil és guanyar cada partit, cada competició.
No ens poséssim nerviosos que això només ha fet que començar. Si cal, ja tindrem temps per criticar a Deu i s’ha mare. Que d’això aquí, en sabem un munt!
 

01.07.2015 Unes eleccions menys!
Per fi les eleccions ja han passat.

Hauria de ser una etapa de llum, però en canvi sempre acostuma a ser una etapa fosca
Aquestes eleccions també han estat així. La majoria de candidats han dedicat més temps a atacar els altres que a defensar el seu projecte. És bo que es presentin diferents opcions, ja que aquesta és l'única manera de tenir alternatives constructives. El problema sovint és que els projectes es basen en mentides, en falses il·lusions, en irrealitats, o en errors per desconeixement de l’estructura blaugrana.

Són per tots conegudes les martingales d’alguns per guanyar unes eleccions. Qui no recorda el famós fitxatge de Beckham que Laporta va dir en el seu dia que tenia tancat? Els errors els tolero, les mentides no. No tot val per guanyar uns comicis. En Laporta mentider, per molt gloriosa que va ser esportivament la seva etapa com a president, hauria d’haver-se quedat a casa mirant vídeos d’en Beckham amb la samarreta blanca.

“Som Gent Normal” amb forta presència santcugatenca va visitar la Penya Blaugrana de Sant Cugat ja fa uns quants mesos per exposar a la Junta la seva proposta. Malauradament no van saber connectar amb els socis blaugranes durant la campanya electoral i això els va deixar sense gaires opcions.

És d’agrair que els candidats Freixa, Bartomeu i Benedito volguessin exposar les seves propostes als socis santcugatencs durant la campanya, i que els tres comptessin amb la PBSC per organitzar els respectius actes. El projecte de Penyes ambiciós com cap altre “Segle XXI” que va endegar el president Bartomeu en l’anterior legislatura tindrà continuïtat en aquest mandat. Això és un excel·lent aval que segur que els ha ajudat per guanyar les eleccions.

Moltes coses a fer, però per sobre de tot, i com sempre acaba passant, malauradament tot dependrà de si entra o no la piloteta. Així de cruel i irreal és el món del futbol.

01.06.2015 M’agrada més Txapela que Copa
Quan es publiqui aquest article ja se sabrà qui ha estat el guanyador de la final de Copa del Rei entre el Athletic de Bilbao i el FC Barcelona

I tot i que espero que el Barça sigui el guanyador, en aquest cas, la veritat, no m’importaria que no fos així.

Fa uns dies el president de la Penya Bilbo Ondokoak de Sant Cugat, en Sergi Sánchez, va rebre una comitiva de la Penya Blaugrana de Sant Cugat, encapçalada pel seu president, en Josep Maria Félez. Aquesta recepció va ser conseqüència de la que fa uns anys el president culé els hi va fer als blanc-i-vermells fa uns anys.

Després de la visita un pensa, per què nassos deu ser tan complicat que hi hagi “bon rotllo” entre directives i aficions. Tan fàcil i agradable que és trobar-se un grup d’aficionats, que tot i la rivalitat ben entesa, valoren per sobre de tot l’esportivitat.

De la trobada, jo particularment vaig aprendre, entre d’altres coses, que el terme txapela (boina), s’utilitza per identificar als guanyadors esportius, ja que s’agafa l’accepció de “corona”. Per això, quan un esportista o un equip basc aconsegueix un triomf, se’ls corona amb una txapela i es victoreja “txapeldunak!” (campions).

Anar a casa de l’equip rival i que et facin sentir com un més dels seus té un mèrit que crec que s’ha de reconèixer públicament. Per això, acabo com començo, esperant que el Barça hagi guanyat el títol, però en cas contrari, us ben asseguro que també ho celebraré pels nostres amics bascs.

01.05.2015 L’alcohol entre els adolescents
El consum d’alcohol i drogues de les considerades “toves” entre els nostres adolescents és una xacra de la que potser no som prou conscients del mal que fa a la societat

Sant Cugat no és cap excepció, i tot i que té uns nivells inferiors comparada amb poblacions similars del seu entorn en el consum de cànnabis i drogues sintètiques, el consum d’alcohol és significativament superior.

Sabem que el 76% dels joves reconeixen haver consumit alcohol en alguna ocasió. Em pregunto quants pares d’aquest elevat percentatge saben que els seus fills pertanyen a aquest grup. És més fàcil mirar cap a una altra banda, de la mateixa manera que és més còmode deixar que el nen jugui cinc hores seguides a la consola.

No vull dir que la culpa sigui dels pares, o si més no, ells no són els únics responsables. Vivim en una societat ràpida i sovint amb manca de valors. Això provoca que les decisions que els nostres joves han de prendre es facin sense gaire temps a la reflexió i amb una manca de valors de base.

A la Blaugrana de Sant Cugat som més partidaris de premiar que de castigar, d’incentivar que d’acusar, en definitiva: educar en clau positiva. I és en aquest context en què la PBSC, conjuntament amb l’empresa Teampartners, va dissenyar el Torneig Nocturn Mixt per a Joves de Sant Cugat: “Enganxa’t als bons hàbits”. El 16 d’abril es va dur a terme la 2a edició amb gairebé 200 joves inscrits i una pila més a les grades de les instal·lacions de Can Magí. Aquest torneig combina l’esport amb tallers de conscienciació organitzats per l’Ajuntament, fent que el missatge arribi als joves en clau positiva.

Sabem que malauradament no hi ha solucions màgiques, i que aquesta iniciativa és només un granet, només és un pas, però creiem fermament que aquest problema és prou greu perquè esdevingui un repte per a tots plegats.

01.04.2015 Un dia perfecte a Sant Cugat
8:00 h del matí, a les notícies s’anuncia un dia de sol espatarrant.

És dissabte, així que toca anar córrer per Can Mates. Comencem bé! Les vambes estan encara mullades de la rentadora. Quantes vegades hauré dit que no es poden rentar les vambes de córrer! Alguna mà malèfica les hi haurà posat... segurament algú que ja no m’escolta. Carai! Jo no poso mai les seves botes a la rentadora!!

 

Passem al pla “B”, vaig a comprar l’esmorzar. Segur que no l’encertaré, però si més no em passejo. Torno amb els croissants, evidentment de mantega i al punt torrats. Ai! Avui em venia de gust una palmera! En aquest moment passen pel meu cap milers de palmeres assassines.

 

A les 14:00 h toca partit de futbol del nen. Convocatòria a Can Magí a les 12:30 h i vinga, tots cap a Terrassa!! uns pares de l’equip contrari ens miren malament només entrem al seu camp! Això fa mala pinta! Pel color de les orelles calculo que ja deuen portar 14 cerveses, 4 cafès amb “gotetes” i ara ja deuen anar pel segon Gin Tònic.

 

15:00 h. El partit ha començat tard, però anem guanyant. Pinta bé! Tot canvia quan el grupet “els orelles” comencen a escridassar a l’àrbitre: “como no ganemos te vamos a reventar el coche!”. Li diuen en un “castellà-cazaya perfecte”. Curiosament, la següent jugada que es produeix a la nostra àrea és penalitzada injustament per l’àrbitre com a expulsió i penal. Després em vaig assabentar que l’àrbitre feia una setmana que havia estrenat cotxe. Jo hagués fet el mateix.

 

El partit acaba cap a les 17:00 h amb un festival del gols de l’equip contrari, el cotxe de l’àrbitre net com una patena, jo mort de gana, i els “orelles” cantant La Marsellesa.

 

18:00 h a la plaça Octavià, comença a ploure a bots i barrals! Bé per la previsió meteorològica! No sé com encara els hi faig cas! Suposo que deu ser alguna cosa antropològica... com mirar els horòscops.. .ningú hi creu, però tothom se’ls mira de reüll per saber si aquell dia trobaran a l’amor de la seva vida, agafaran un refredat, o es faran milionaris.

 

21:30 h comença la pel·li del cinema. M’han parlat malament, però la meva parella “erre que erre” que la vol veure... en fi, per no discutir, anem a veure-la. Sortim a les 23:45 h. Jo, per sort, als 30’ m’he adormit com un bebè. Li pregunto què li ha semblat i em respon que no era el que es pensava. Això és un eufemisme per no reconèixer que era una autèntica castanya i que s’ha avorrit com una ostra. Però mai m’ho reconeixerà. A aquestes alçades tampoc ho espero.

 

00:00 h ja estem al llit, em giro i li dic, no m’ho diguis: segur que avui tens mal de cap. Per sort, el dia perfecte ja s’ha acabat.

 

Ben segur que demà sortirà el sol!

01.03.2015 T’apuntes a fer net?
Us proposo fer una gran dissolució de mandala al ben mig de la Plaça Octavià


Per aquells que no sapigueu què és, us faré cinc cèntims: els monjos tibetans celebren un ritual que consisteix en, durant moltes jornades de dura feina, construir una gran mandala de fina sorra simbolitzant l’univers budista. Un cop l’han acabat, celebren una gran festa, i durant uns 10 minuts l’exposen per què tothom en pugui gaudir. Passat aquest moment, els mateixos monjos recullen la sorra esborrant completament la que feia uns pocs segons era tota una obra d’art.

Aquesta cerimònia vol potenciar allò que ells creuen que és important, i que no és més que poder ser capaços d’entendre que les coses materials en si mateix no tenen cap valor, i també que tot té un principi i un final. Malauradament sovint no som capaços d’acceptar el final d’una etapa, i ens capfiquem una vegada i un altre en el mateix error.

La FELICITAT en majúscules no ve donada per la quantitat de propietats materials que un pugui acumular al llarg dels anys, per exemple, sinó dels bons records, de les amistats veritables, del sacrifici per aconseguir els objectius, de veure créixer els fills sans i alegres, i de trobar algú que et sàpiga entendre i estimar tal com ets, de forma natural i fàcil. Tot allò important és alhora intangible, però carregat de valor. Cal no oblidar-ho.

No fa gaire vaig conèixer a algú molt especial, algú que em va ajudar a redescobrir el que jo havia oblidat. I és que a vegades busquem la felicitat allà on ja no hi és, segurament perquè al nostre cervell li resulta més senzill recordar un moment de felicitat passat que assumir un final d’etapa... en definitiva: un canvi. Ens costa canviar! Per això, de tant en tant, va bé fer net i començar de zero, agafant només el que ens sigui absolutament necessari per a la nostra felicitat.

Una taula coixa d’una pota pot ser perfecte, gràcia precisament a la seva imperfecció, tot depèn de la il·lusió amb què la fem servir. Tanquem doncs, definitivament les antigues portes que no ens deixen avançar, i comencem a pensar en positiu per ser feliços.

T’apuntes a fer net? 

01.02.2015 Qui ensenya a qui?
No fa massa caps de setmana, acompanyava el meu fill en un dels seus desplaçaments de futbol a un camp vallesà

Per als pares, les esperes prèvies i posteriors als partits haurien de ser objecte d’estudi, ja que arriba un punt en què ja no saps de què parlar, on mirar o a qui trucar.

En un d’aquests meravellosos moments d’encefalogramia plana esperant que els nostres fills sortissin dels vestidors, imaginant-nos que s’estarien dutxant (sense sabó, segur!), s’estarien pentinant, i comentant la jugada amb els seus companys, em vaig posar darrere d’una porteria. Casualment, uns nens benjamins (8 o 9 anys) van començar a jugar el seu partit. Hauríeu d’haver vist les seves cares! La il·lusió amb què surten al camp els nens amb aquesta edat és senzillament indescriptible.

La pilota va començar a rodar i de seguida se’m va col·locar un senyor amb una cervesa en una mà i una cigarreta a l’altra. Tant de bo que no el truquin en aquell moment, vaig pensar! Si no, encara em donarà la cigarreta perquè li aguanti i hauré de menjar-me les ungles per evitar caure amb la temptació de tornar a fumar.

La meva sorpresa va ser quan en el tercer minut li van clavar el primer gol al porter del meu cantó. La veritat és que la cantada va ser important, però aquest pensament intern meu el va exterioritzar el personatge que tenia al costat amb un: "Aleee! vaya cantada chaval!". El nen no es va girar, però els seus companys el van animar: "No passa res!". Em va fer la sensació que no era la primera vegada que li deien.

Els gols següents van tenir una dinàmica semblant, error garrafal del porter, comentari desafortunat del personatge i ànims per part dels seus companys. El nen no es girava. Mai no es girava, i això em feia patir. Potser no l’havia sentit... Impossible! L’home cridava més a cada gol i a cada glop de cervesa, i en el 9 a 0, ja portava tres canyes.

Estaven sortint dels vestidors els companys del meu fill, ell SEMPRE és l’últim... Jo penso que deu ser com una promesa! I en aquest moment és quan ho vaig entendre tot: van marcar un altre gol al pobre porter, en aquest punt ja havia perdut el compte de quants gols havia encaixat, i abans que “l’aguantabirres” digués una altra bestiesa, el nen es va girar i li va dir mig cridant-mig plorant: "Papa, me quieres dejar en paz de una vez!". Els defenses del seu equip el van tornar a animar mentre recollia la pilota de dins la porteria, de la mateixa manera que havien fet en la resta de gols.

El pare, si és que se'l pot anomenar així, em va mirar i em va dir mig rient: "Joer con el niño! Vaya genio!". Suposo que em va veure la cara de menyspreu absolut perquè va fer mitja volta i va marxar, imagino que al bar, a demanar una altra cervesa.

04.01.2015 Socis, fem Penya!
A ningú se li escapa que estem vivint uns moments complicats dins l’entorn blaugrana

Els diferents casos en què està involucrat el FC Barcelona, d’una forma o una altra en els tribunals, no li fa cap bé. La prohibició de fixatges, els mals resultats esportius de la temporada passada i un ambient de constant preeloctaralisme amb infinitat de precandidats que surten fins i tot per sota les pedres estan desestabilitzant el projecte de l’actual Directiva.

El contrapunt a tot plegat el tenim en el suport que l’actual Directiva està donant al món penyístic. Mai abans s’havia fet un esforç tan gran per part del FC Barcelona per potenciar i activar les penyes culés d’arreu. Les penyes estan vivint el moment més dolç quant a reconeixement per part del club.

A la pràctica això es transforma, per exemple, en el pla “Socis fem Penya” que el Club ha endegat amb 16 penyes escollides per diferents criteris. En aquest pla estratègic impulsat pel club s’intenta dotar a les penyes d’uns actius que facin molt atractiu adherir-se. Així doncs, quan s’aprovi aquest pla en el 2015, els socis de la Penya Blaugrana de Sant Cugat podran, entre d’altres, visitar gratuïtament el Museu del Barça, podran accedir lliurament al Miniestadi, gaudiran d’importants descomptes en les disciplines poliesportives, tindran lliure accés a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, podran participar en un Torneig Infantil per als nens socis, i molts altres avantatges i millores.

Està previst que aquestes millores es facin extensibles al més de milers de penyes del món. Queda molt per fer, però és de justícia saber reconèixer el gran impuls que està fent l’actual Junta d’en Bartomeu en pro de les Penyes. Tots junts som més forts.

01.11.2014 Què fem amb els polítics honrats?
La política actual viu moments difícils

 La mala gestió en algunes ocasions o la corrupció en d’altres fan que, ara per ara, la classe política estigui en uns nivells de credibilitat i de confiança molt baixa per part dels ciutadans. Tot i això, cal no oblidar que hi ha una gran majoria de polítics que són gent honrada que dediquen part de la seva vida al servei públic amb l’únic objectiu d’intentar millorar el dia a dia dels ciutadans.

I és precisament per això que el passat diumenge 16 de novembre la Penya Blaugrana de Sant Cugat va organitzar un acte solemne a l’Aula Magna del Teatre-Auditori en reconeixement de tots els exregidors d’Esports de l’era democràtica de la ciutat de Sant Cugat. Es van viure moments de molta emoció i es van produir retrobaments que feia anys que no es produïen, com l’abraçada entre l’exregidor Arechavala i l’exalcalde Casas, i la de l’exregidor Figueras amb l’exalcalde Aymerich, i la de l’exregidor Marin amb l’exalcalde Recoder, tot i no coincidir aquests últims a la mateixa legislatura.

I a tots ens quedarà gravat a la retina l’emocionant reconeixement que va rebre a títol pòstum en Jaume Tubau. El seu fill, en Miquel Tubau, es va fondre en una emocionant abraçada amb l’exalcalde Recoder i amb l’alcaldessa Conesa sota l’ovació unànime de tot el públic assistent.

S’ha fet molta feina i molt ben feta, tot i que també s’han comès errors, i molts!, ara bé, l'honestedat de tots ells i la seva dedicació a la ciutadania està més que acreditada. Durant aquests gairebé 40 anys han passat regidors de pràcticament tots els colors polítics, i tots ells han fet la seva aportació en la millora i consolidació tan de les instal·lacions com de la formació esportiva a la ciutat de Sant Cugat.

01.11.2014 Binomi Barça-llibertat
Durant el temps fosc de la dictadura els afeccionats culers van trobar l’espai de llibertat per expressar els seus sentiments a l’estadi de Les Corts, i després al Camp Nou, on el catalanisme era ben viu, malgrat la dictadura

Aquest sentiment de llibertat que es respirava els diumenges va ser la font del famós eslògan “El Barça és més que un club”. Moltes penyes blaugranes es van constituir llavors i aquestes servien d’excusa per mantenir l’espurna de llibertat durant la setmana, tot disfressant catalanisme de sentiment culer.

Passats els temps agres del règim franquista, el binomi Barça-catalanisme es va anar diluint, senzillament, perquè ja no feia falta. La bandera de la llibertat ja no calia que l’hagués de suportar el FC Barcelona, sinó que la societat en si mateixa ja havia madurat prou per fer-se-la seva de forma innata, sense haver de camuflar els sentiments ni patir per les repressions.

Passats ben bé 40 anys de democràcia, es tornen a escoltar al Camp Nou crits generalitzats de llibertat i d’independència. Aquests nous crits, que s’enllacen amb els que feia la societat catalana predemocràtica, tornen a ser el reflex de l’estat en què es troba el poble de Catalunya. El Barça torna a ser més que un club.

És per això que la Penya Blaugrana de Sant Cugat es va afegir fa uns mesos al Pacte Santcugatenc pel Dret a Decidir, en el seu compromís en defensa de les llibertats individuals i col·lectives. Penso que les entitats apolítiques, com és la Penya Blaugrana de Sant Cugat, han de poder posicionar-se sempre al costat dels valors de la democràcia i de la llibertat, perquè,si no, correm el risc de separar-nos de la realitat de la societat.

 

01.10.2014 Sant tornem-hi!

Un cop exhaurides les merescudes vacances estiuenques, la majoria de categories començaran aquest pròxim cap de setmana la competició oficial
Tot ja està a punt perquè la pilota torni a rodar pels camps de futbol. Per arribar-hi, tots els clubs han hagut de treballar de valent des de fa setmanes: complimentant fitxes, repartint la roba als jugadors, perfilant els equips, organitzant els partits amistosos, entre altres.

Els jugadors estan ansiosos per començar a jugar, és curiós, però sempre fan la mateixa cara barreja d’il·lusió i nervis al començament de cada temporada. Els jugadors canvien, però les cares són les mateixes. Fixeu-vos en les seves cares en el seu primer partit de competició, i més concretament, en els més petits. La seves cares són impagables.

I no podem oblidar els pares, els avis, els tiets, amics i fins i tot algun veí! Tota la família va a veure el nen jugar el partit del cap de setmana. Això sí, segons es van fent més grans, cada vegada els acompanyen menys familiars, el jugadors prefereixen les seves “novietes”.

La Penya Blaugrana de Sant Cugat ha fet els deures aquesta pretemporada i ja ho té tot a punt. Cal destacar el clínic tècnic i tàctic que s’ha dut a terme per als trenta entrenadors i quatre coordinadors que componen el quadre esportiu que encapçala el director tècnic esportiu, l’Antonio Sánchez.

Vull desitjar des d’aquest espai molta sort a tots els jugadors de la ciutat de Sant Cugat, que els equips santcugatencs facin un bon paper en totes les seves categories, sempre oferint una bona imatge, ja que, encara que de manera indirecta, quan juguem fora estem també representant el conjunt de la societat de Sant Cugat.

02.09.2014 Sense ells no seríem el que som
La primera vegada que vaig entrar a la seu social de la Penya Blaugrana em vaig quedar aturat, ja que m’esperava el típic bar amb una bandereta del Barça en algun lloc visible i poca cosa més

El que em vaig trobar però, va ser un edifici del segle XVI declarat Bé Cultural d’Interès Local, amb elements gòtics que fan que aquesta antiga masia hagi esdevingut tot un símbol del barcelonisme.

La història d’aquesta masia es va vincular amb la Penya Blaugrana de Sant Cugat el 1979 gràcies a uns “visionaris” que van decidir comprar-la per tenir un espai propi on reunir-se i fer barcelonisme. Els tres fundadors, en Josep Maria Casas, en Joan Aymerich i en Josep Garcia, van saber engrescar una vintena de socis, i entre tots ells van adquirir l’antic mas i van començar les obres d’adequació.

Amb el temps, aquest edifici s’ha remodelat en diferents ocasions adaptant-lo als nous temps, però sempre mantenint l’esperit inicial que va captivar als primers socis. Actualment, a banda de continuar sent un punt de trobada obligada pels socis i simpatitzants culers de Sant Cugat, també és un espai on es fan diferents activitats socials, solidàries i lúdiques.

Mai podrem agrair prou aquells primers socis que van adquirir el que ara és “casa nostra” i, a més, molts d’ells han cedit la seva part de la propietat en favor de la Penya, motiu pel qual encara els eleva a un estat superior de compromís i sensibilitat en la nostra família. Per tots aquells que encara no la coneixeu, us animo que us acosteu al carrer de Sant Domènec, 15, per poder gaudir d’un espai agradable en companyia de gent culer.

02.08.2014 Recuperem el sentiment associatiu
Vivim en una societat àgil, moderna, europea i transparent, però segons el meu parer, massa individualitzada

 Cadascú mira per un mateix, abans de pensar en el col·lectiu al qual pertany. La competitivitat que comporta el sistema capitalista ens obliga a donar el màxim de nosaltres mateixos esperant aconseguir-ne el màxim benefici. Aquesta és la fórmula que, de forma subliminal, se’ns ha anat inculcant durant les darreres dècades.

Aquesta mentalitat individualitzada, predominant a la nostra societat, contrasta amb la mentalitat amb la qual molts dels nostres pares i avis van créixer. La postguerra va portar molta misèria i necessitat, i per poder tirar endavant la gent s’havia d’ajudar. Se sentien bé quan se sentien acompanyats. Així, penso jo, es va donar un creixement del sentiment associatiu. Passat un temps, es van crear moltes entitats, associacions i clubs de tot tipus. A totes les ciutats i pobles trobàvem un club de futbol, una associació cultural o una entitat muntanyenca.

Aquesta nova cultura individualitzada que ens toca viure està portant les associacions a una difícil situació de subsistència. En el nostre cas, i malauradament no som una excepció, a la Penya Blaugrana de Sant Cugat, cada vegada ens costa més incorporar nous socis, i tot i que les quotes de la majoria d’entitats són simbòliques, la situació de crisi extrema que estem patint actualment tampoc hi ajuda gaire.

Per sort, potser gràcies a aquesta mateixa crisi, s’està tornant, de mica en mica, a recuperar l’esperit de col·laboració. Està demostrat que els problemes es resolen amb més rapidesa i de la millor manera com més gent hi participa. Es comença a veure com molts projectes es comparteixen entre diferents empreses o diverses persones, fet que enriqueix el resultat final.

Tant de bo aquesta recuperada tendència de col·laboració arreli a les noves generacions de joves, per assegurar així la viabilitat de l’associacionisme en general i del santcugatenc en particular.

02.07.2014 Tanquem el cercle
Mantenir un equip amateur de futbol no és gens fàcil

 Les despeses són elevades, i els patrocinis cada vegada costen més d’aconseguir i fidelitzar. A més, en més d’una ocasió, s’enfronten a equips que entenen el futbol d’una manera una mica “especial”, en la qual fins i tot perilla la seva integritat física.

Tot i que està canviant, és freqüent el pensament que els equips inferiors han de suportar les càrregues econòmiques de l’equip amateur, i és més: alguns dels jugadors dels equips amateurs també creuen, fins i tot, que haurien de cobrar una fitxa per jugar-hi.

A la Penya Blaugrana de Sant Cugat–Escola de Futbol Hristo Stòitxkov es pensa que aquest raonament no encaixa amb la seva filosofia de club, ja que el que pretén és que els seus integrants es formin i creixin com a jugadors des que ingressen al club fins que deixen de formar-hi part.

Tots tenen els mateixos drets i obligacions independentment de l’edat i la categoria a la qual pertanyen, i conseqüentment, tots han de contribuir econòmicament i funcionalment de forma equitativa. A més, sovint els més joves els veuen com els models a seguir, i molts d’ells desitgen arribar a formar part algun dia del primer equip de la Penya.

Que aquest sistema funciona es comprova quan, per exemple, alguns jugadors de l’amateur són els entrenadors de les categories inferiors, o quan un pot veure un partit de qualsevol categoria i comprovar que a les grades l’estan veient companys d’altres edats. És aquí quan un s'adona que el cercle es tanca.

03.06.2014 L’hora dels adéus

Cada nova temporada porta nous jugadors, noves il·lusions, noves esperances, nous reptes, però no hem d’oblidar que també, deixem en el camí a jugadors que, per diferents motius, deixen la nostra entitat. 

A vegades no és gens fàcil pels jugadors deixar de compartir equip amb companys que han crescut plegats des de petits.

Fet aquest preàmbul, permeteu-me que us expliqui breument qui és en Jaume Martínez: en Jaume deixarà el nostre club al final d’aquesta temporada, ja que se’n va a viure a una altre ciutat per motius laborals dels seus pares. En Jaume feia 7 anys que defensava els colors de la Penya, concretament des de Prebenjamins. Alguns diuen que va començar a caminar per així poder xutar la pilota! En Jaume es va trencar els lligaments encreuats al novembre passat, i quan ja tothom es pensava que ja no podria tornar a jugar aquesta temporada, va reaparèixer gràcies al seu esforç i sacrifici durant la llarga recuperació, i al març d’enguany ja tornava a ser una peça clau en el mig camp del seu equip.

Han estat molts anys, molts partits, molts entrenaments, moltes experiències viscudes. Moments bons i alguns altres de no tan bons. Ha crescut tant esportiva com a personalment. El nen de fa 7 anys s’ha convertit en tot un home! D’aquesta etapa s’endurà el respecte dels seus adversaris, la més sincera amistat dels seus companys, i el reconeixement per part de la Direcció Tècnica Esportiva i de la Junta Directiva.

En Jaume Martínez és només un dels molts Jaumes que cada any han de deixar la Penya. A tots ells els hi desitjo el millor, i espero que ens guardin per sempre en un raconet del seu cor, i que els valors que els hi hem intentat transmetre des de ben petits, els acompanyin la resta de les seves vides.

Molta sort i ja sabeu on és casa vostra!

06.05.2014 Una nit diferent per als joves

 Fa gairebé un any, a la darrera Festa de la Infància celebrada el juny del 2013, li vaig comentar al regidor Granger que tenia una idea que em ballava pel cap i que m’agradaria engegar-la. Volia fer “alguna cosa” diferent pel que fa a la conscienciació dels joves en matèria dels perills del consum de begudes alcohòliques durant l’adolescència. No sóc cap ingenu, les prohibicions són necessàries, però sóc dels que creu que cal més educar i informar que prohibir.

La reacció del regidor va ser més que positiva i em va engrescar a fer un esbós de proposta per començar a treballar-hi. No cal dir que el suport de la resta de la Junta Directiva de la Penya Blaugrana, amb el president Félez al capdavant, va ser com sempre de suport incondicional. Així doncs, de mica en mica, el que va començar amb una idea es va anar transformant en el que finalment ha esdevingut el 1r torneig nocturn de futbol 7 per als joves de Sant Cugat.

Des de bon començament vam creure que necessitàvem suport extern a la Penya per poder oferir una proposta que garantís l’alt nivell de qualitat que tenia al cap. I és en aquest punt inicial on es va afegir, diria que amb la mateixa il·lusió si no més que la mateixa PBSC, l’empresa especialitzada en la gestió esportiva Teampartners, la qual va saber captar l’objectiu d’aquesta iniciativa i enriquir-la amb la seva visió.

Encara recordo quan en Xavi Requeno, gerent de Teampartners, em va dir que creia que les noies havien de tenir un pes important en aquest torneig. De primer, em vaig espantar perquè no tenia clar si elles s’apuntarien a jugar a futbol, i menys en un torneig nocturn, però el temps va demostrar que ell tenia raó i que les meves pors eren del tot infundades, és més, si ara hagués de destacar una sola cosa d’aquest torneig, se’ns dubte seria la gran participació de les noies.

El torneig es va celebrar la nit del 26 d’abril a les instal·lacions de Can Magí amb una participació de gairebé 150 joves, amb les grades plenes de gent, i amb els tallers de la Creu Roja funcionant a ple rendiment educant, però de forma lúdica, els joves en diferents àmbits.

D’aquesta experiència, em quedo amb l'estreta col·laboració entre la Creu Roja, l’Ajuntament de Sant Cugat (regidories d’Esports i Joventut), Teampartners i la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Entitats molt diferents, privades i públiques, però totes elles treballant de la mà, deixant els seus logos a casa, per intentar oferir una proposta alternativa i original que ha aconseguit engrescar els joves de la nostra ciutat.

04.04.2014 Com queda allò meu?
El diumenge 30 de març es va presentar a Sant Cugat el projecte de “l’Espai Barça”

“L’Espai Barça” consisteix, per a aquells que encara no s’hagin assabentat, en la remodelació total no només del Camp Nou, sinó de bona part de les instal·lacions que té actualment el FC Barcelona. El Casal de Joves va acollir un centenar de socis que van escoltar les explicacions del vicepresident Jordi Cardoner i de l’exjugador Paco Clos.

Tothom sap que les instal·lacions han quedat del tot obsoletes, amb un cost de manteniment faraònic, sense els serveis de restauració adients, amb una manca important de condicions per acomodar correctament els discapacitats, sense pràcticament ascensors, els que han de pujar a la 3a graderia han de fer en cada partit una miniexcursió, amb seriosos problemes per a una possible evacuació, amb una manca de rendibilitat econòmica, amb moltes localitats descobertes... i podria seguir explicant deficiències una bona estona...i això només del Camp Nou! Ja no parlem del Mini, del Palau o de la pista de gel.

Algun soci vallesà va exposar alguns dubtes en la viabilitat econòmica del projecte, així com la preocupació de què es podria veure afectat en la redistribució de seients que s’haurà de dur a terme per als socis situats a la 1a graderia. Com queda allò meu? Entenc que costi no pensar en quins seran els possibles perjudicis individuals que comportaria aquesta remodelació, quan el que es demana és que es faci una millora global del club.

Totes les preguntes i els dubtes van quedar més que explicats i aclarits, i fins i tot el soci 66 del FC Barcelona, el santcugatenc Joan Rovira va agafar la paraula en un moment molt emotiu i va fer una sentida defensa del projecte, tot i sabent que probablement ell per la seva edat ja no podrà gaudir d’aquest espai, va encoratjar tothom a votar favorablement ja que aquestes noves instal·lacions faran que el FC Barcelona segueixi sent el millor club del món.

Quan es publiqui aquest article s’estarà a punt de saber el resultat de la votació, i de veritat, per al bé del club, espero que sigui favorable, ja que el FC Barcelona ha de tenir el millor equip del món jugant al millor estadi del món. Una de les dues coses ja la tenim... ara ens falta l’altre. 

04.03.2014 8 anys amb l’Stòitxkov

Enguany la Penya Blaugrana de Sant Cugat celebra el seu 35è aniversari, i també fa 8 anys que l’Escola de Futbol Hristo Stòitxkov va aterrar a la nostra ciutat, de la mà de la Penya. 8 anys ja donen per fer un petit balanç, doncs han passat moltes coses en aquest període, i no totes bones, però penso que per aconseguir els ambiciosos reptes de futur que té marcats la PBSC-EFHS un s’ha de fixar també, de tant en tant, en els èxits del passat.
Al 2006 la PBSC comptava amb uns 180 nens en totes les categories, el camp era de terra, la gestió esportiva la feien els mateixos directius. Aquest darrer punt és especialment important ja que els hi suposava una feina extraordinària que havien de dedicar a, per exemple, fer els pagaments dels àrbitres, quadrar setmanalment tots els partits, horaris, aconseguir entrenadors, etc.
Amb l’entrada de l’EFHS va arribar també la professionalitat esportiva en grau superlatiu, amb una estructura tècnica i administrativa d’alt nivell. El reconegut internacionalment Director Tècnic de les Escoles de Futbol Hristo Stòitxkov, Antonio Sánchez, és un deixeble avantatjat d’en Laureano Ruiz, creador de la “filosofia Barça”. L’Antonio és cridat per donar ponències arreu del món, i la seva manera d’entendre el futbol està creant escola a nivell mundial.
Amb l’arribada de l’estructura Stòitxkov, amb tot el que això representa, s’han ampliat els acords amb el FC Barcelona i s’han incrementat el nombre de jugadors fins arribar al màxim que la instal•lació permet, amb un total de 435 nens i amb una llista d’espera d’uns 30 nens en cada categoria. També s’ha millorat la relació amb l’Ajuntament i cal apuntar que gràcies a aquest fet es va aconseguir agilitzar els tràmits per posar la gespa artificial al ZEM de Can Magí.
Encara hi ha però, algunes demandes històriques importants a nivell d’instal•lacions que l’Ajuntament haurà d’afrontar properament, com són l’ampliació dels vestidors, la remodelació del bar, l’adequació de les grades, entre d’altres. Potser ara no és el millor moment a nivell econòmic, però si hi ha voluntat, segur que es podran trobar solucions per fer-ho viable. Si volem tenir a Sant Cugat clubs potents, hem de poder dimensionar les seves instal•lacions de forma proporcional.
Tot amb tot, el balanç de l’Escola és més que positiu. El creixement tant en l’àmbit esportiu com en el social ha estat exponencial durant els darrers anys, consolidant-se aquest projecte formatiu iniciat fa 8 anys pel nostre benvolgut president Félez, i preparats per afrontar els propers anys amb la mateixa il•lusió i esforç del primer dia.
 

07.01.2014 El yin-yang

Fa uns mesos la Penya Blaugrana de Sant Cugat va patir una bretolada, per qualificar-ho d’alguna manera. Aquesta “bretolada” va consistir a destrossar un mural integrador i solidari que havien pintat els nens durant la darrera edició de la Festa de la Infància, el passat mes de juny. Aquest mural es va fer entre centenars de nens i nenes, alguns d’ells discapacitats, sota les directrius del reconegut Il·lustrador Gusti Rosemffet, i volia simbolitzar la igualtat que existeix quan un es posa a dibuixar. Un cop acabat el dibuix, no hi havia forma alguna per saber qui havia pintat què, i precisament això el feia màgic i únic.

Un dels objectius de la darrera Festa de la Infància, organitzada per la PBSC, era la sensibilització dels nens en temes solidaris mitjançant jocs. El Taller Jeroni de Moragas que ja s’ha convertit en un habitual en aquesta festa, va dissenyar l’activitat de fer un mural entre els nens que hi assistissin, sense importar el color de la pell, l’edat, o el quocient intel·lectual de ningú. Un cop va acabar la festa, el mural es va traslladar a una sala a la seu social de la Penya Blaugrana on estava exposat.

Em pregunto com ha de ser una persona o grup de persones per trencar conscientment, perquè això sí que va quedar clar, un mural fet per nens amb una motivació purament integradora i solidària? Realment és trist que hi hagi gent amb tanta negror interior.

Però jo, si em permeteu, em quedo amb la llum del Gusti Rosemffet, de l’Inge Nouws i de l’Anna Cruanyes, que quan els vam explicar el que havia passat, es van oferir a tornar a donar vida al mural. I així va ser, fa uns dies es van passar tot un matí de dissabte per “redreçar-lo” i restablir la normalitat del yin-yang a la Penya Blaugrana de Sant Cugat. 

11.12.2013 And the winner is...

Quantes vegades haurem sentit aquestes paraules? I gairebé sempre les relacionem amb els Oscars de Hollywood o amb algun altre lliurament de gran premi. Però no ens enganyem, a tothom li agrada rebre un premi, un reconeixement, o una distinció.
Si ens hi fixem en l’esport, els grans premiats sempre són els mateixos: Messi o Ronaldo; Nadal o Gasol; Jornet o Corretja. Això en categoria individual, i passa el mateix amb la col•lectiva: FC Barcelona o Bayern, per exemple. I és normal que sigui així, ells són els més bons dels seus països, els equips són els que tenen més recursos, més seguidors...
Sinó existissin els premis locals, es quedaria una bona part de la feina, sovint fosca, aparcada en les gotes de suor d’uns pocs “descerebrats” que dediquen el seu temps i el seu esforç d’una forma altruista per intentar millorar l’esport local de cada poble, de cada ciutat.
És per això que són tan importants els premis locals, com els “Esports en marxa” de Sant Cugat del Vallès, que aquest any ja han celebrat el 17è aniversari. Aquests premis estan organitzats per la “competència” d’aquesta casa, però compten amb el suport i col•laboració del Diari de Sant Cugat i del Tot Sant Cugat entre d’altres, cosa que fa que siguin més consensuats i els dóna un caire més global.
La Penya Blaugrana va recollir el premi de “Millor projecció social 2013” per la consolidació de la Festa de la Infància i per l’organització del 1r Torneig de Penyes Internacional. També optaven al premi: La Copa Intercontinental de futbol 7 per a persones amb paràlisi cerebral i el Qbasket Sant Cugat. La veritat és que qualsevol d’ells també havia fet mèrits més que suficients per rebre’l. De les nou categories de premis voldria destacar la gran presència femenina...I això és una excel•lent notícia!
Felicitats a Cugat.cat per l’organització d’aquest reconeixement local ja que empeny a les entitats i esportistes santcugatencs a seguir treballant per intentar fer de l’esport, i dels valors que van associats, una forma de vida.

14.11.2013 Ni 15 ni 25

Com potser ja sabreu, la Federació Catalana de Futbol (FCF) permet inscriure un màxim de vint-i-cinc jugadors en les categories de futbol 11, i un màxim de quinze en les categories de futbol 7.
Divuit però, són els jugadors que els equips de la Penya Blaugrana Sant Cugat – Escola de Futbol Hristo Stòitxkov (PBSC-EFHS) tenen inscrits a les categories de futbol 11. I dotze inscrits en les categories inferiors de futbol 7, és dir, Benjamins i Alevins. Per què doncs, els de la PBSC-EFHS tenen menys jugadors inscrits en tots els equips de cada categoria? Això és habitual a la resta de clubs?
Començo responent la darrera pregunta: el que és habitual a la resta de clubs és tenir la major quantitat de jugadors a cada equip, així tenen més fitxes a la FCF i recapten més diners, a banda, és clar, de les subvencions municipals, que sempre es quantifiquen per la quantitat de nens inscrits i no, malauradament, pel tipus de formació que reben.
La fórmula és ben senzilla: a més nens més diners. I a més fitxes, més diners també! Hem de pensar que per a la majoria de clubs l’objectiu principal és tenir el màxim d’equips a les més altes categories, al preu que sigui, i, d’altre banda guanyar tants diners com sigui possible. En aquests clubs, la formació dels nois passa, conseqüentment, a un segon pla.
En conseqüència, el fet de tenir les plantilles tan grans dificulta l’elaboració setmanal de les convocatòries, i al final molts nois no van ni tan sols convocats. Déu ser molt “divertit” entrenar tota la setmana i quan arriba divendres l’entrenador et diu que no pots anar ni convocat! A més, casualment, aquests “descartes” els acostumen a fer amb els jugadors que no destaquen tant com la resta de companys. Això sí, a l’hora de pagar la quota tots són iguals!
A la PBSC-EFHS segurament es cometen molts errors, però de ben segur que aquest no és un d’ells. Les plantilles es fan ajustades per que sempre puguin jugar tots els partits tots els jugadors. I no és per falta de nens, ja que a cada categoria hi ha una llista d’espera d’uns 30 jugadors. Alguna cosa s’estarà fent bé!
I després ens preguntem com és possible que molts nois deixin de jugar a futbol quan arriben a Cadets. El que és estrany és que no ho facin abans, si és que han tingut la desgràcia d’haver anat a parar a un d’aquets “grans” clubs.
Parem entre tots de seguir alimentant aquest monstre i dediquem-nos de veritat a treballar plegats pel bé del futbol base...del futbol formatiu!
 

23.10.2013 Què els hi passa als joves?

 Què podem fer amb els joves que no volen estudiar? I amb els que no volen fer esport? Per separat, qualsevol de les dues qüestions seria preocupant, però si s'ajunta l'apatia per estudiar i la manca de motivació per fer esport el problema esdevé en drama.

Cada vegada aquest escenari és més freqüent entre les famílies. Qui no coneix algun amic, company de feina o familiar que tingui a casa un adolescent desmotivat per tot allò que representa esforç? Aquells que pateixen la falta de motivació dels seus fills saben de què parlo.

Abans que seguiu llegint, us vull advertir que malauradament no trobareu en aquest escrit solucions. Només voldria fer públic un drama que, a sobre, moltes vegades per vergonya dins el mateix nucli familiar no es vol reconèixer. Si no s'assumeix el problema és impossible poder resoldre'l. I d'altra banda, com podem facilitar que els nens combinin l'esport amb l'estudi? Hi ha nens que simplement no hi arriben! S'hi esforcen però no assoleixen els objectius esportius ni acadèmics.

Seria molt complicat que a les instal·lacions esportives s'habilités una zona d'estudi? Sovint els jugadors arriben més d'hora als entrenaments, o els mateixos germans de jugadors passen moltes hores mortes veient com s'entrenen els seus germans. Per què no habilitar un petit espai per facilitar l'estudi dels nois. No seria interessant també establir comissions entre les escoles i els clubs /entitats esportives per treballar plegats en aquells nens que ho necessitin?

Hi ha nens que necessiten d'una empenta per aplicar-se en els estudis. A vegades aquesta empenta vé sola amb la 'mitja maduresa' de l'adolescència, altres vegades són els mateixos pares que la provoquen, els amics, l'escola però no pensem mai que les entitats esportives poden ajudar, i molt, en la maduresa i responsabilitat dels joves.

Si les famílies han fallat en l'educació i motivació dels nens, a on poden recórrer per ajudar-los? Qualsevol consell que fan els pares a un adolescent, sovint entra per una orella i surt per l'altra. Tot allò que no s'ha aconseguit fins els 14 ó 15 anys, ja és molt complicat poder-ho transmetre en aquestes edats.

Cada nen troba el seu camí en un moment o un altre de la seva vida, a alguns els hi costa més, però tots acaben trobant-lo. Potser l'esport ens pot ajudar a trobar aquest camí.

07.10.2013 Primer sumem i després multipliquem

L’altre dia, veient un partit prebenjamí d’una escola de futbol veïna, vaig poder comprovar un cop més, i malauradament això no és una excepció, com molts clubs segueixen “formant” als més petits com es feia fa 30 anys. La mitja d’edat de l’equip no superava els 6 anyets i estaven jugant un partit oficial!! Primer error, que juntament amb els següents aniré desenvolupant més endavant. Els porters jugaven tot el partit de porters... segon error. L’entrenador es va passar tot el partit demanant als seus jugadors que passessin la pilota... tercer error.

Per què els nens prebenjamnis (fins a 7 anys) no han de jugar competicions oficials? La resposta sembla evident: a un nen de 5 anys li has de treure tota la pressió de sobre. Els nens en aquesta edat NOMÉS volen jugar. I no ens enganyem, la competició en aquestes edats els hi fa més gràcia als pares que no als nens. Malauradament la majoria de clubs tenen els petits inscrits en competicions oficials, i així poden tenir fitxes de la Federació Catalana de Futbol, tenen més subvencions municipals i justifiquen més fàcilment l’import de les quotes, entre d’altres “avantatges”.

Per què un porter no ha d’exercir només de porter? És molt important que tots els jugadors coneguin totes les posicions. És més endavant quan els nens han d’anar ubicant-se en la posició en el que encaixen millor. En aquesta edat formativa tots els nens han de conèixer la sensació d’estar “sota els pals”, però també la de marcar gols, la de córrer per la banda, etc.

Per què no se’ls ha de demanar/exigir que passin la pilota? Aquest punt potser em costa més d’explicar, ja que sembla que vagi en contra del que sempre s’ha considerat un treball en equip. No és dolent que es passin la pilota entre els jugadors, només faltaria! El que no és beneficiós és que se’ls obligui constantment a passar la pilota. En aquestes edats els nens han de ser una mica anàrquics. Encara no “toca” que es posicionin al camp correctament, ni que facin marcatges, fores de joc... NOMÉS HAN DE JUGAR.

A què no se’ns ocorreria ensenyar a un nen a multiplicar abans de sumar? Ni a córrer abans de caminar? doncs amb el futbol passa el mateix. Primer han de fer molts exercicis de psicomotricitat per conèixer bé i saber coordinar totes les seves parts del seu cos. Amb 6 anys els nens encara no han desenvolupat la seva capacitat de col·lectivitat i són, majoritàriament, molt individualistes. I no passa res! Aquesta gran individualitat que tenen els més petits s’ha d’aprofitar per què, per exemple, els nens provin els “regates” i millorin en aquesta faceta.
No vulguem córrer més d‘allò que els nens poden assumir

11.09.2013 In inde...

Avui, onze de setembre està previst que es publiqui el meu article, precisament aquest que esteu llegint ara mateix. Se’m fa difícil, per no dir impossible, no entrar a valorar la relació entre les entitats esportives de Sant Cugat i la Diada.
Em centraré en l’acte principal del matí, i que no acostuma a tenir massa concurrència, ja que segurament avui, tal com ha passat en els darrers anys, a l’ofrena floral al monument d’en Rafael Casanovas només hi serem uns quants representant unes poques entitats esportives. Malauradament, associacions culturals i socials tampoc tindran una massiva assistència...ni molt menys! Això sí, els partits polítics hi seran tots, o gairebé tots.
De tots els actes que tindran lloc avui, per mi el més emotiu hauria de ser el record a en Rafael Casanovas, darrer Conseller en Cap durant el setge a Barcelona al 1714. És una llàstima que no sapiguem valorar la figura d’aquest heroi nacional com es mereix. Penso que tothom que s’estima aquest país hauria d’estar present en l’ofrena floral per compartir aquest reconeixement.
També entenc que el moment econòmic que pateixen les entitats, com la resta de la ciutadania, no és molt favorable per despeses “extres”, com és comprar un record floral, però no hi ha excusa per no ser-hi present en l’acte de reconeixement i fer pinya, entre tots, per donar un missatge únic de ciutat, i conseqüentment, de país.
És molt maco mirar d’unir cadenes humanes, però per fer-ho, primer hauríem de saber trencar amb les que ens lliguen del passat. Per saber cap a on anem, és imprescindible saber d’on venim.

14.08.2013 Agost tancat?

Al posar-me a escriure aquest article d’opinió he començat a suar, i en aquesta ocasió no degut a la calor extrema que aquest estiu ens està colpint, sinó perquè em pensava que no trobaria gaires temes esportius relacionats amb Sant Cugat al mes d’agost, que és del que haig de parlar en el meu espai. Si que és cert que la majoria d’entitats esportives (sobretot les formatives), competicions escolars i clubs estan treballant a mig gas durant aquest mes, però també és cert que apareix un altre tipus d’activitats esportives, moltes d’elles relacionades amb el lleure. 
Els casals d’estiu, molts d’ells amb temàtica purament esportiva seria un bon exemple, o els campus que organitzen les entitats esportives locals, i les colònies! No es fa més activitat esportiva en tan pocs dies com les que es fan en unes colònies! Els nens no paren en tot el dia i fan mil coses diferents.
Les entitats intenten que la seva proposta d’estiu sigui cada vegada més complerta, i alhora, econòmicament el més ajustada possible.
No podem oblidar-nos de la ICUP, que amb una organització més que destacada, a posat Sant Cugat durant uns dies en el epicentre mundial de l’esport per a discapacitats.
I a nivell individual, els parcs continuen plens de joves, i no tan joves, corrents amunt i avall per intentar mantenir un bon estat físic.
Amb tot això, és més que evident que Sant Cugat segueix viva a nivell esportiu durant l’agost i no “tanca per vacances”, com passa en altres àmbits.

19.06.2013 El que no s’havia dit fins ara de les escoles de futbol a Sant Cugat

Tinc un bon amic que sempre em comentava les mateixes dues coses quan acabaven els partits del seu fill quan tenia 6 anys: han perdut 20-0, però han sortit tots abraçats i rient del camp. I si en alguna ocasió el pare l’insinuava que potser preferiria jugar en un altra escola de futbol, el nen contestava que ni pensar-hi!

Les escoles de futbol haurien de ser només això, escoles de futbol. És a dir, un nen inscrit a una escola de futbol, independentment de la seva qualitat tècnica, o de la seva condició física, hauria de poder evolucionar i aprendre en aquesta escola fins finalitzar la seva etapa formativa, i per sobre de tot, gaudint de l’esport.

La Penya Blaugrana de Sant Cugat - Escola de Futbol Hristo Stòitxkov (PBSC-EFHS), no descarta mai cap nen fins que no en queda més remei per les limitacions d’espai al camp i horaris d’entrenaments. A l’edat de Cadets, que correspondria als 14 anys, es fa aquest maleït descart que obliga l’Escola a decidir si un noi pot continuar o no. La filosofia de la PBSC-EFHS és que tots els nens evolucionin i aprenguin, però cadascú al seu ritme: per això es distribueixen en diferents nivells, perquè cada jugador pugui competir en una categoria que s’adapti a les seves aptituds. Més enllà, la funció d’una escola de futbol, i aquí hauríem de diferenciar-ho dels clubs de futbol, és intentar que els nens evolucionin en les seves capacitats tant físiques com tàctiques, i que millorin el seu rendiment personal i col·lectiu, i per sobre de tot, que gaudeixin del futbol. Fomentant el respecte al contrari, la companyonia entre la resta de jugadors i la conducta exemplar dins i fora del camp.

La metodologia d’ensenyament de la PBSC-EFHS és evolutiva, és a dir, els nens comencen aprenent a tocar molt la pilota i a familiaritzar-se amb el joc. Tot està previst: regats, posició tàctica, preparació física... però cada cosa s’ensenya en el seu moment i en la seva intensitat. Recordem que estem formant! Tenim la sort que podem fer grups! Grups homogenis amb característiques semblants perquè els nens evolucionin de manera equitativa. En canvi, els clubs busquen el resultat dels seus equips, menystenint sovint aquells jugadors que la direcció tècnica considera que ja no són profitosos: deixant-los a la banqueta, expulsant-los al final de temporada, jugant pocs minuts, etc. En aquests casos, es considera que el Club està per sobre del jugador. En aquest sentit, i per molt que ens pesi, hi ha moltes escoles de futbol que actuen com si fossin autèntics clubs.

Com és que hi ha nens que es passen gairebé tot un partit asseguts a la banqueta? O que quan finalitza la temporada facin fora a nens de vuit anys per fitxar a altres nens d’altres clubs? Què ens hem begut l’enteniment? Quan veig aquestes coses a altres clubs que porten l’etiqueta d’escola de futbol em poso les mans al cap! Vist això, suposo que la manera d’ensenyar de la PBSC-EFHS als seus jugadors deu ser molt bona ja que contínuament els prenen jugadors altres clubs, això sí, sempre d’amagat. Per desgràcia, quan un exjugador de la PBSC-EFHS demana reingressar després d’haver estat expulsat d’un d‘aquests clubs, se li ha de desestimar la seva petició perquè això comportaria haver d’expulsar algú altre. Tot plegat molt lamentable.

El contrapunt a tot això el trobem en el cas que comentava al principi: aquest amic que us deia, cada any que passava m’anava dient que els resultats milloraven de mica en mica, i que el somriure sempre hi era present. Estic molt content perquè el seu fill Santi, juntament amb la resta del seu equip s’han proclamat campions de la present lliga de Benjamins en la qual participaven. Enhorabona Campions! La PBSC-EFHS seguirà treballant per seguir-vos formant com a persones i com a jugadors... perquè la PBSC-EFHS és una veritable ESCOLA.

21.05.2013 Quan les coses funcionen

El passat 17 d’abril, la Penya va complir el seu 34è aniversari d’història. En tots aquests anys, n’ha vist de tots colors, tant a nivell esportiu com social. El poble s’ha convertit en ciutat, els camps de terra, on s’intentava jugar a futbol, s’han transformat en extraordinàries catifes de gespa, s’han construït pavellons, piscines i l’Auditori. La societat, els costums i les infraestructures han canviat o, si em permeteu, han evolucionat cap als nous temps. L’esperit del poble però, encara es conserva, i això li dóna un toc diferent que és molt valorat per tothom.

Els més veterans, sovint em recorden amb nostàlgia, la gran quantitat de tasques que s’havien de realitzar per “tirar endavant” el projecte de l’escola de futbol: pintar les ratlles divisòries del camp amb el carret del guix, la neteja de la instal·lació o la seguretat eren algunes de les múltiples tasques que les directives havien d’assumir per tal que els seus equips poguessin jugar cada setmana. Aquestes tasques les feien ells mateixos com podien i amb els recursos que tenien al seu abast.

Actualment això també ha canviat. Des de fa uns anys, els serveis de la instal·lació de la ZEM de Can Magí els gestiona l’empresa Teampartners, la professionalitat de la qual ha quedat demostrada en infinitat d’ocasions en els darrers anys. Aquesta professionalitat ha superat amb escreix els lògics entrebancs que suposa la “lluita diària” entre les tres entitats implicades en la instal·lació: l’Ajuntament com a propietari, la Penya Blaugrana de Sant Cugat que té assignada la majoria del temps per a la seva explotació i, Teampartners com a gestora adjudicatària de la concessió.

Ja sabem que ens costa ben poc queixar-nos del que no ens agrada i sempre és més difícil saber reconèixer les virtuts que no els defectes. Serveixi doncs, aquest senzill article d’opinió per expressar el reconeixement per la feina ben feta de Teampartners i molt especialment per als seus treballadors vinculats a la ZEM de Can Magí. És evident que hi ha coses que són millorables, però estem segurs que, tal com ha passat en ocasions anteriors, arribarem a acords en els quals les tres potes se sentin còmodes, aconseguint així poder oferir el millor servei possible que, de fet, és del que es tracta.

17.05.2013 Reflexions sobre el futbol base a Sant Cugat (Escoles, Jugadors, Pares)

El motiu d'escriure aquestes línies, és per expressar el malestar que hi ha dins de la direcció de l'Escola de la PBSCugat-EFHStoitchkov pel continuat assetjament que alguns jugadors dels nostres equips reben per part d'algun club de la ciutat. Sense ètica de cap tipus, prescindeixen dels valors més elementals que ha de tenir una associació esportiva que es dedica (en teoria) a la formació dels nens.

Alguna vegada la nostra Escola ha anat a buscar algun jugador d'un altre club?

Com saben la majoria d'entitats que coneixen a la PBSCugat-EFHStoitchkov, a més de la formació esportiva, la nostra entitat compleix una tasca social i educativa important, sense cap tipus de selecció (sempre que hi hagi places disponibles), perquè, qualsevol nen o nena , tingui l'oportunitat de practicar futbol.

En aquests anys, per l'Escola han passat jugadors de qualitat molt diversa: nois d'un bon nivell, que si haguessin estat més coherents a l'hora de prendre decisions sobre el seu futur esportiu, potser ara estarien jugant a un nivell molt superior al que ho estan fent actualment. I, després, hi ha un altre grup que per la seva manca d'aptitud, mai haguessin estat seleccionats per equips federats, però la seva estada a la nostra Escola, els va fer aprendre i, per tant, millorar com a futbolista.

Si d'alguna cosa hem d'estar orgullosos a la nostra Escola, és que, amb el nostre mètode de treball vam aconseguir que el jugador millori i, a més, la manera de jugar dels equips de l'entitat. Tot això no passa desapercebut per als "grans formadors" d'altres equips que, constantment, pretenen desmuntar-nos els equips creant-nos un greu problema.

Sort que altres nois i els seus pares, han fet cas omís a aquestes "ofertes" i van decidir prosseguir amb nosaltres, per afecte a l'Escola, per companyonia envers els altres jugadors i, per estar convençuts que, en cap altre lloc, aprendrien com en la PBSCugat-EFHStoitchkov.

De cara a la propera temporada, sabem que molts dels nostres jugadors, dels que romanen, han estat "tocats" per una altra entitat. Això ens porta a realitzar diverses preguntes a ells i als pares:

1a. - Si quan vareu decidir jugar a l'Escola, creieu que nosaltres ho haguéssim acceptat sabent que el noi es marxaria abans de la lògica finalització de la seva formació?

2a. - Abans de jugar amb l'Escola ¿alguns d'aquests "grans equips" s'havien interessat per tu?

3a. - T'has parat a pensar que aquests "grans equips" l'únic que els importa és la categoria i, per això, fitxen els que creuen més bons d'altres equips i, que, altres nois que ja hi eren han de marxar perquè entreu vosaltres?

4a. - No has pensat que a tu, en un futur proper et pot passar el que aviat patiran els actuals jugadors d'aquests equips?

5a. - Saps que els tècnics d'aquests "grans equips", quan volen fitxar un jugador d'un altre club, només els veuen les virtuts? I què al poc temps de fitxar-lo només veuen els seus defectes (com ja ha fitxat) i no els corregeixen?

Fa poc, el pare d'un jugador de la nostra Escola es va dirigir a nosaltres per comunicar-nos que el seu fill ens deixaria en finalitzar la temporada. Hem d'aprofitar aquesta oportunitat. El tren només passa un cop a la vida. Pensem que tindria una oferta del FCBarcelona, Milà, Manchester UDT o R. Madrid, però amb el temps ens vam assabentar que havia fitxat amb un club de la mateixa població que la nostra, que estava 'una categoria més amunt!!. Ens vam quedar gelats.

No us confongueu. Tots els nois de 12 a 18 anys són aprenents de futbolistes i, són poquíssims els que arriben a professionals per fort que sigui l'equip en què militen. No diguem els que tenen entre 8-10 anys, que també són pretesos pels tècnics d'aquests "grans equips".

Des de la direcció de l'Escola de la PBSCugat-EFHStoitchkov, creiem sincerament que a vosaltres, pares i nois, us ha d'importar aquesta formació que sabeu que aquí teniu i, no tingueu cap dubte que si algun dels jugadors que actualment hi ha a l'Escola aconsegueix un alt nivell futbolístic després de finalitzar la seva etapa d'aprenentatge i que pugui ser professional, nosaltres l'ajudarem.

Antonio Sánchez
Director Tècnic E.F.H.S.

21.04.2013 Com no estudiïs no et deixo jugar el partit!

Què podem fer els pares amb un nen o una nena que no vol estudiar, però que per contra es moriria sinó pogués practicar el seu esport favorit? La resposta fàcil seria emprar l’amenaça  que només podrà jugar si prèviament ha estudiat. Aquesta tàctica pot ser efectiva a curt termini, però a la llarga acaba sent contraproduent, i m’explicaré:

Parteixo de la premissa que l’esport, sigui quin sigui, té un benefici personal i col·lectiu indiscutible. La cultura de l’esforç, de la companyonia, aprendre a saber perdre, el gaudir de les victòries, el respecte per les normes, entre d’altres, són valors que van associats indissolublement a l’esport. Amb això vull dir que en cap cas els pares haurien de donar a escollir als nens entre practicar un esport o treure bons resultats acadèmics, ja que, probablement, un fracàs escolar no el resoldrà una motivació esportiva.
A més, si el nen deixa de practicar esport per dedicar-se íntegrament als estudis, deixarà de complementar el seu creixement amb els valors que hem comentat abans que comporta l’esport: sacrifici, respecte a les normes, etc. I aquest fet probablement repercutirà negativament en la seva formació personal, i conseqüentment en l’acadèmica.
Dit això, sí que crec que els clubs esportius s’haurien d’implicar més amb les qüestions acadèmiques dels seus jugadors. Ja sé que a priori es pot considerar una sobrefeina que no els correspondria, però ben mirat, i sobretot en aquelles activitats esportives que són formatives com una escola de futbol, per exemple, sí que tindria sentit, ja que el que estem fent entre tots és formar als nens, i la part cognitiva ha de ser complementària a la física, i viceversa.
Arrel del paràgraf anterior, molta culpa d’aquest fet la tenim els mateixos pares, que no traslladem aquestes preocupacions acadèmiques en l’àmbit esportiu, ja que donem per suposat que no tenen cap competència al respecte, i per tant, els clubs no són coneixedors de la situació escolar de cada nen. La Penya Blaugrana de Sant Cugat - Escola de Futbol Hristo Stòixtkov no és aliena a aquesta preocupació, i quan un pare ha traslladat la seva preocupació per un mal resultat escolar, la Direcció Tècnica ha activat els seus recursos per ajudar, que no solucionar, en la millora del rendiment acadèmic.
La idea és sumar plegats en intentar assolir que la formació dels nens sigui el més completa possible, i si el binomi escola - club esportiu anessin de la mà en aquest sentit, els resultats ben segur que serien notablement millors per a tothom.
 
Joan Carles Galofre
22.03.2013 La reinvenció de les entitats
Què fa una penya barcelonista organitzant un acte cultural?

Això mateix em van preguntar uns coneguts encuriosits per la vessant clarament cultural que té la Festa de la Infància que organitza la Penya Blaugrana de Sant Cugat al mes de juny. En un primer moment no vaig saber exactament què contestar, ja que donava per fet que no havia de ser anormal que això passés.

Meditant-ho al cap d’unes hores amb el coixí, vaig comprendre el raonament que els havia dut a pensar que una organització ‘no cultural’ no podia, no havia, o no era habitual que organitzés un acte cultural. Els estereotips establerts ens diuen que una entitat esportiva s’ha de dedicar a l’esport, una de musical a la música, una de literària a la llengua...i així fins a l’infinit. Tothom convindrà amb mi que la “norma” fa que històricament cada entitat realitzi les seves activitats dins del seu àmbit.

Així doncs, vaig fer l’esforç de pensar com es veuria des de fora si per exemple, la coral La Lira organitzés una travessa de muntanya, el Club de Karate Sant Cugat fes una exposició d’art contemporani o La Unió Ciclista de Sant Cugat ens organitzés una competició d’escacs. La veritat és que a priori no tindria gaire sentit.

Doncs potser ha arribat el moment de canviar, o millor dit, d’intercanviar! Crec que la interconnexió d’entitats és molt enriquidora. El fet que diferents entitats treballin plegades en projectes i objectius comuns fa que ampliïn el seu camp de visió i siguin més fortes, ja que passen a tenir, no només la força dels seus associats, sinó la força de totes les entitats. També crec que fa ciutat i fa país, sobretot en els moments actuals en què estem tan mancats de polítiques de proximitat. 

Efectivament, les coses ja no són com ens pensàvem...o com ens crèiem...o com ens havien dit. Qui millor que els clubs, les associacions o les entitats per conèixer, de primera mà, les necessitats dels ciutadans? Jo penso sincerament que ha arribat el moment de les ENTITATS en majúscules. Estem en uns moments de reinvenció i cal que ens posem les piles i treballem tots plegats, sempre amb la implicació del nostre Ajuntament, per transmetre amb una única veu, sobretot als més petits, els valors de l’esport, la cultura, el respecte i la solidaritat.
 
Joan Carles Galofre

24.02.2013 Perquè no m’agraden les dotze
En la present temporada s’ha posat de moda que alguns partits de la Lliga BBVA es juguin a l’inusual hora de les 12:00h del matí

Aquesta mesura, a priori, es podria identificar com a una bona tàctica que permetria als nens poder anar als camps de futbol per veure en directe als seus ídols. El contrapunt però, el trobem en el moment que molts d’ells, o uns quants, no poden anar a veure’ls perquè a la mateixa hora els nens són els protagonistes i estan disputant els seus encontres de futbol, o del que sigui. I pels pares un tant del mateix, ja que estic segur que la majoria de socis del FC Barcelona, del Real Madrid, o del Getafe, prefereixen mil vegades més anar a veure als seus fills, o als seus nets jugar els seus partits de cap de setmana als ZEMs de Can Magí, de la Guinardera o del Pavelló que veure al Barça o al Madrid, per molt que juguin en Messi o en Cristiano!! Perquè no ens enganyem, la il·lusió de veure jugar els nostres petits no es comparable a res del món. 

I ara ve la solució: no seria més fàcil que tots els partits de la Lliga BBVA els juguessin els diumenges a les 17:00h? Jugant en aquest horari, els camps de futbol de la primera divisió estarien plens de famílies senceres, i els nens podrien anar a veure als seus ídols, ja sigui en directe als camps de futbol o bé per les televisions. A més, molts d’ells reviurien les jugades que hores abans havien emulat ells mateixos als ZEMs de Mirasol o al de Jaume Tubau.

Suposo que no dec ser el primer que fa aquest raonament, i suposo també que el motiu que no es faci el que, d’altre banda per a tothom seria lògic, és per culpa del senyor Mediapro o del senyor Canal+, o de qui tingui els drets televisius en aquell moment. És evident que aquests “senyors” perden diners, o no en guanyen tants, si la graella futbolera es limita a diumenge a la tarda, enlloc de tot el cap de setmana com passa actualment.

Conclusió: hi ha un problema però qui té la potestat de resoldre’l, no en té cap interès. Així que la única cosa que podem fer és esperar que el proper partit que un dels grans jugui a les dotze no coincideixi amb el partit de cap de setmana del nostre estimat familiar.

Joan Carles Galofre

27.01.2013 Una reflexió sobre el tabac als recintes esportius
Si políticament no es pren la iniciativa des dels òrgans de govern local, potser els clubs haurien de fer front comú en aquest tema

 Molts dels nostres pares fumaven perquè imitaven el model “d’home perfecte” que veien a les pel·lícules de Hollywood. Aquests actors mascles conquistaven les actrius més intrèpides, alhora que donaven un cop de puny al dolent de la pel·lícula, sempre amb una cigarreta enganxada als llavis. Això els feia més atractius, més forts, més intel·ligents...

Per sort, aquests erronis estereotips ianquis han donat pas a la dura realitat: fumar és molt perjudicial per a la salut, i entre d’altres, és un dels factors comuns que apareix quan a un pacient li diagnostiquen càncer. I en aquest punt és on jo em pregunto com és possible que tenint una de les lleis antitabac més severes del món, encara estigui permès fumar en recintes esportius. El FC Barcelona va prohibir fumar al Camp Nou ja fa un any, i ara ja amb perspectiva es pot assegurar que la mesura ha estat un èxit absolut.

Penso que és un contrasentit barrejar el fum del tabac amb la pràctica de qualsevol esport, ja sigui en un espai tancat com obert. Si políticament no es pren la iniciativa des dels òrgans de govern local, potser els clubs haurien de fer front comú en aquest tema i de ben segur que l’ajuntament es mostrarà receptiu a aquesta petició.

Joan Carles Galofre

14.01.2013 Els valors de la Penya Blaugrana
No sempre és fàcil fer entendre als pares que el més important no és que el seu fill no jugui tots els minuts de tots els partits, ni tan sols que no els guanyi tots.
Des de la Penya intentem transmetre els valors del respecte al rival, del sacrifici,  de la complicitat entre els companys d’equip i de l’Escola, entre d’altres. Això a la pràctica, es materialitza en per exemple, que a la cloenda de la temporada no es premia al jugador que ha marcat més gols, ni al que ha fet les millors aturades. Els nostres reconeixements van destinats al que ha estat millor company, o al que ha estat més puntual. Els jugadors juguen tots els minuts de forma equitativa. Sempre juguen els mateixos jugadors independentment del rival, i no fem com altres clubs que quan arriben els partits difícils els juguen amb reforços de categories superiors (algú ho havia de dir!!). Aquesta pràctica genera una gran desmotivació per a aquells jugadors que han estat lluitant tota la temporada ni veuen com als partits decisius venen “els grans” a rematar la feina.
I tot plegat està coordinat des d’una àrea tècnica que de forma molt professional, acaba traient el màxim profit d’aquests valors en benefici del rendiment dels jugadors i conseqüentment dels equips.
Intentem formar persones i no jugadors mercenaris, ni esclaus dels resultats, ja que estem convençuts que a la llarga aquesta filosofia acaba sent també beneficiosa a nivell de resultats.
Entenem l’esport també com un mitjà per aportar als nens uns valors que els hi acompanyin a llarg de la seva vida, i seguirem treballant per intentar donar aquest valor afegit mitjançant  la pràctica d’un esport, en aquest cas el futbol.
 

Joan Carles Galofré 

30.12.2012 Carta a Ses Majestats
Aprofitant l’avinentesa de la pròxima arribada dels Reis Mags d’Orient, crec que ara és un bon moment per demanar-los tot allò que m’agradaria que passés al llarg del 2013 en l’àmbit esportiu local

En primer lloc, voldria que els equips santcugatencs assoleixin el major nombre d’èxits esportius possibles independentment de la disciplina que practiquin, l’edat i la categoria. Qualsevol èxit de qualsevol esportista de Sant Cugat, ja sigui individual o col·lectiu, sempre afavoreix la resta, ja sigui de manera directa o indirecta.
Aquets èxits m’agradaria que anessin sempre acompanyats dels valors de l’esforç, el respecte al rival, de la humilitat i del fair play.

També els demanaria que, tot i la difícil situació econòmica, com a mínim es mantinguessin dignament les actuals instal·lacions esportives. I pensant en els més joves, no voldria que cap nen o nena de Sant Cugat no pogués practicar un esport simplement per manca d’instal·lacions. 

En l'àmbit d
’entitats, crec que seria el moment que totes es posessin la gorra solidària i treballessin plegades per, paral·lelament a la seva tasca de gestió esportiva diària, oferir als nostres conciutadans eines que els ajudin a superar aquests greus moments en els qual ens trobem. La xarxa d’entitats esportives santcugatenques no pot viure d’esquenes a aquesta dura realitat. 

Finalment, demanaria que la Coordinadora d’Entitats Esportivestrobés el seu rol, i que les entitats que hi formen part aplanin el seu camí, que en definitiva és el camí de molts.

Joan Carles Galofre

03.12.2012 Benvolgut lladre, estic fent esport, no porto massa diners
La crisi ens afecta a tots d’una manera o d’una altra, i d’alguna manera això fa que ens haguem de reinventar constantment i que haguem de canviar els nostres hàbits i rutines
Això ve a compte que estan apareixent com a bolets els lladres que “assalten” els vestidors de les instal·lacions esportives municipals, els quals s’aprofiten que en aquell moment els jugadors estan més preocupats del partit que estan a punt de disputar que d’on i com deixen les seves pertinences. Amb això no vull dir que els culpables siguin els jugadors, ans al contrari, el que vull dir és que tots plegats hem de reconèixer aquesta nova circumstància i que hem de prendre les mesures que estiguin al nostre abast.

De fet, sempre s’han sentit casos de robatoris als vestidors, però l’alarma social s’està produint arran dels múltiples incidents que en aquest sentit s’estan produint a les darreres setmanes per tot el Vallès... i Sant Cugat no és cap excepció.

Mòbils, claus de cotxes, moneders, i un llarg llistat d’objectes molt sucosos que estan a disposició dels “cacos” durant una bona estona aprofitant qualsevol forat de seguretat que inevitablement tota instal·lació té. 

Als responsables de les instal·lacions els diria que intentin ser un pèl més curosos amb la gent que circula per les zones “sensibles”, als acompanyants i espectadors que denunciïn qualsevol actitud sospitosa que puguin detectar, als jugadors que portin el mínim d’objectes de valor i que sempre s’assegurin de tancar les portes dels vestidor, i a la policia (no sé si és competència de la local o de l’estatal) que visitin més freqüentment les instal·lacions esportives. 

Entre tots podem resoldre aquest alt nivell de robatoris que s’estan cometent en les darreres setmanes. 

Joan Carles Galofre

03.11.2012 Ostres!! El meu fill és en Messi!!

Aquest nen em traurà de la pobresa!! Ostres, quina esquerra que té!! Fixa’t bé... si només té 5 anys!!
Segur que haureu sentit en més d’una ocasió algun pare/mare explicant a la resta de pares/mares com n’és de bo el seu fill, i com de lluny que arribarà en el món del futbol. Aquesta espècie, que jo anomeno “pares sapiens”, cada vegada és donen a conèixer abans, i ara ja els podem veure actuar, fins i tot, quan els nens pertanyen a les categories inferiors, és dir, amb 5 o 6 anyets.  

Això no té res a veure amb la lògica bavejada dels avis, tiets, pares i resta de familiars que provoca veure a un ser petit i estimat corrent darrere d’una pilota, encara que pobret, el nen l’única cosa que faci sigui això, córrer, ja que sovint amb 5 anys encara no tenen molt clar ni el fora de joc ni el lliure indirecte, ni moltes altres coses.

Aquesta actitud dels “pares sapiens” pot provocar, a la llarga, un refús al nen, ja que segons va evolucionant, la qualitat futbolística no va acompanyada al ritme que voldrien els seus pares i, en lloc de gaudir del futbol i de tot allò que comporta practicar un esport, es converteix en un suplici setmanal per al nen, intentant sempre estar a l’altura del que alguns esperen d’ell.

Si em permeteu un consell, deixeu que el futbol serveixi perquè els nens juguin, aprenguin, facin amics, agafin valors com el sacrifici, la resistència, la puntualitat, i sempre, sempre, sempre estigueu orgullosos d’ells només pel fet de sortir al camp amb il·lusió.

07.10.2012 L’equació no em surt!!
L’any 1982 Sant Cugat comptava amb tres camps de futbol municipals: el de Mira-sol, el de la Rambla del Celler i el de Can Magí. N’hi havia un quart a Valldoreix, als volts del Mas Roig, que el “totxo” va fer desaparèixer per art de màgia. Tenint en compte que aleshores la població superava lleugerament els 30.000 habitants, i que ara anem abocats cap als 90.000, algú em podria ajudar a entendre com és possible que trenta anys després continuem tenint només 3 camps de futbol municipals? Algun escèptic podria argumentar-ho dient: és que la demanda actual ja queda degudament coberta amb les instal·lacions vigents. Però malauradament tots sabem que aquest extrem no és cert. No hi ha un sol club o entitat de futbol a Sant Cugat que no tingui una llista d’espera important de nens, bojos per entrar a formar part dels seus equips.

Com que el creixement demogràfic no ha anat acompanyat d’un creixement de les instal·lacions esportives això provoca que, a banda que hi hagi molts nens que no puguin formar-se com a esportistes, els que ho fan no sempre disposin de les millors condicions. Per exemple, abans cada categoria disposava de dues hores d’entrenament, quan ara no supera l’hora i quart.

A banda d’això, també em pregunto si des del Consistori s’ha contemplat la possibilitat de saber fins a quina categoria poden ascendir els equips. Tenim instal·lacions preparades per jugar a la lliga BBVA? Segurament no, i a més s’entén que això és força difícil, però i a la Liga Adelante? I a la Segunda ...potser a la Tercera Divisió? Malauradament no hi ha resposta.

Crec que estaria bé que entre tots els afectats, bàsicament els responsables dels clubs i l’ajuntament, es definís un model esportiu que aclarís aquests dubtes i encarés el futur d’una forma ordenada, consensuada, i per sobre de tot, que garantís el creixement equilibrat per als propers anys. 

Fem entre tots que l’equació surti. 

Joan Carles Galofre

09.09.2012 Hospitals o instal·lacions esportives

 Vivim en un model de societat que ens obliga a prendre decisions constantment i que també ens obliga a posicionar-nos sovint a un extrem o a l’altre. Si no ets de dretes, ets d’esquerres, si no ets del Barça, ets de l’Espanyol. Què ets? independentista o espanyolista. 


Ara, en època de crisi, toca qüestionar-se tot de nou, replantejar-s'ho tot. Sembla que tot se solucionarà retallant tant com es pugui de tot arreu. Jo sóc dels que pensen que un càrrec polític guanya poc o molt depenent de la tasca que realitza. Si guanya mil però genera cent mil és rendible, en canvi si guanya 10 però només genera 5 surt car i és prescindible. Amb les instal·lacions esportives santcugatenques hauríem d’emprar la mateixa fórmula per saber si hem de seguir invertint per ampliar-les i millorar-les o bé destinem els diners a cobrir altres necessitats ciutadanes. 

Crec que ara és un bon moment per fer balanç i entre tots decidir quin futur esportiu és el que volem per Sant Cugat. Quins són els valors i el legat que volem deixar als nostres fills en l'àmbit esportiu? A ningú se li escapa que tot allò que envolta una instal·lació esportiva és beneficiós per a tothom, ja que entre d’altres genera salut, manté als joves apartats d’altres llocs no tan recomanables, es treballa l’esforç, la constància i la confiança en un mateix i en la resta dels companys sigui quin sigui l’esport que practiqui. 

Racionalment entenc que algú pugui pensar que abans de tancar una planta d’un hospital s’hauria de tancar una instal·lació esportiva...o totes!!! Però potser el que hauríem d’intentar és canviar el model econòmic en molts àmbits públics, i perquè no, també en els esportius. Potser s’hauria d’intentar que l’empresa privada santcugatenca s’impliqués més en les necessitats esportives. No pot ser que hi hagi camps de futbol amb només 2 anunciants!! Potser ha arribat el moment de trobar entre tots fórmules que no només retallin sinó que també generin ingressos i sobretot esperança.
 
Joan Carles Galofre
Aquest web forma part de: Sant Cugat Entitats